Democrat Agora Blogs Archive

Tag: ciutadà digital

  • Fomentar un aprenentatge crític, democràtic i veraç en un món tecnològicament accelerat

    Per Adrian Solis

    Vivim en un món tecnològicament accelerat on els dispositius electrònics que ens connecten a internet cada cop tenen una importància i dependència en les nostres vides més marcada. Un viu reflex d’aquesta acceleració tecnològica  l’hem viscuda en els últims anys dins de les pròpies aules. Cada cop són més els centres que opten per incorporar els ordinadors portàtils com un element més del material escolar, amb la incorporació de llicències digitals per a l’estudi de diverses matèries curriculars. Independentment dels avantatges i inconvenients que té aquesta substitució de l’estudi clàssic de les matèries per les llicències digitals amb l’ordinador, hi ha una altra qüestió que hauríem de reflexionar sobre com afecta això a les[1] nostres estudiants a l’aula. Donat que ja és una realitat aquesta incorporació dels ordinadors, quin ús fem com a docents, i fan les nostres alumnes, del propi ordinador a l’aula?

    La nostra missió com a docents és formar a persones crítiques, amb coneixements sòlids i ben informats respecte totes les matèries. A vegades pensem que el pensament crític és quelcom exclusiu de la matèria de Filosofia, però no hauria d’estar restringit a cap matèria. El pensament crític no té a veure amb simplement “anar en contra d’alguna idea”, sinó que té a veure amb una reflexió profunda vers algun tema. Conèixer críticament vol dir conèixer de manera informada, i no simplement dogmàtica, respecte un tema (independentment de quin sigui aquest tema). Com a docents, hem d’ésser capaços de transmetre un coneixement reflexiu, veraç i informat d’allò que ensenyem. En tant que les nostres alumnes tenen un accés continu a informació a través de l’ordinador a classe i també dels seus propis dispositius electrònics als que estan en continua connexió a través de les xarxes socials, una funció important del docent hauria de ser saber guiar-los en  l’embrollament que suposa l’accés a informació a internet. Les alumnes haurien de ser capaces de desembullar la informació que reben i saber on poden trobar informació veraç, contrastada i objectiva dels temes que volen aprendre o tenir coneixement. Que quan rebin informació parcial, esbiaixada i malintencionada per a generar creences falses sobre temes de gran importància social i política, siguin capaces de reflexionar críticament sobre aquesta informació a través de la contrastació amb dades objectives a fonts d’informació fiable i veraç.

    Com a docents tenim una responsabilitat intel·lectual molt gran sobre els temes que es plantegen, discuteixen i s’ensenyen a les aules. No obstant, els docents també som persones amb concepcions, inclinacions i idees esbiaixades, i potser podem extralimitar-nos en els continguts que s’expliquen a classe, ja sigui de manera intencionada o inintencionada. Com a mostra d’això, és possible que companys o companyes docents introdueixin continguts subjectius, no-informats ni contrastats empíricament amb dades objectives i veraces. Si formem alumnes crítiques, reflexives i amb capacitat de contrastar informació a base de dades objectives i veraces, aleshores les nostres aules seran realment democratitzades, on el coneixement no serà unidireccional i dogmàtic. Això no vol dir que tot coneixement hagi de ser posat en dubte i ens deixi en un relativisme absolut, sinó que el coneixement ha d’estar guiat a la veritat, i això s’aconsegueix sempre des d’una base reflexiva i crítica. El docent ha de guiar a l’alumne cap a la veritat i donar les eines per a poder fomentar el seu coneixement en bases sòlides. Com deia el filòsof José Ortega y Gasset “siempre que enseñes, enseña también a dudar de lo que enseñas”. Ensenyar ha de ser un exercici de descobriment de la veritat i no una imposició dogmàtica d’una figura d’autoritat, que a vegades pot ser malintencionada i les alumnes poden rebre una informació esbiaixada respecte a temes de gran importància social com són la immigració, els estats totalitaris com el feixisme, els sistemes polítics alternatius al capitalisme… Tots aquests temes poden ser reproduïts per missatges malintencionats sense una informació objectiva i veraç i que com a docents hem de ser capaços de transmetre amb claredat i de manera informada, a més a més de saber orientar a les alumnes en la cerca de informació veraç i no acceptar qualsevol transmissió de coneixement simplement perquè provingui d’una figura d’autoritat (sigui quina sigui). La democratització de l’educació passa per tenir una base sòlida d’alumnes amb capacitat crítica, que no acceptin de manera dogmàtica la informació transmesa per una figura d’autoritat, sinó que són capaces de reflexionar críticament la informació que reben per així arribar a un coneixement més profund.

     

    ________________________________________________________________________________________________

    [1] Utilitzaré el femení com a gènere no marcat.

  • Una perspectiva global sobre la ciutadania democràtica responsable

    Una perspectiva global sobre la ciutadania democràtica responsable

    Per Georgios Kostakos*

    La noció moderna de “ciutadania” està relacionada amb l’estat nació i ha sorgit en gran manera de la lluita pels drets cívics en les societats occidentals. En els últims anys, el terme “ciutadania” o “ciutadana” s’utilitza ocasionalment en un sentit més ampli, informalment com a “ciutadà del món”, o fins i tot formalment, com a “ciutadà de la Unió Europea”. No obstant això, poden existir conceptes, actituds i disposicions de ciutadania enfront d’institucions quasi-sobiranes o supranacionals, a nivell regional (per exemple, la UE) o mundial (per exemple, les Nacions Unides), o el terme ciutadà/ciutadania s’utilitza metafòricament en aquests casos?

    Aprofundim en alguns aspectes clau de la ciutadania per a explorar si també s’apliquen a institucions fora de l’Estat nació. El principal document de referència, en el qual sovint es fa el jurament de ciutadania i/o de servei públic, és la constitució d’un Estat. Hi ha alguna cosa així en el context global de les Nacions Unides i en el regional de la UE? En realitat, el document fundacional de les Nacions Unides és la Carta de les Nacions Unides, que té una aura evangèlica, encara que sovint es respecti en el seu incompliment. Juntament amb la Carta, la Declaració Universal dels Drets Humans completa el duo constitucional central del sistema de governança global posterior a la Segona Guerra Mundial. Pot ser que la UE no tingui una constitució concisa com a tal (els intents d’aconseguir-la han fracassat, per ara), però els seus “acords fundacionals”, inclosos els Tractats de Roma, Maastricht i Lisboa, exerceixen aquest paper i són una referència clara per als seus ciutadans.

    Una història de creació o “mite fundacional” també forma part del patrimoni compartit que determina la ciutadania a nivell de l’estat nació. Pot ser la lluita d’alliberament contra una potència colonial, o la lluita pels drets del poble contra una monarquia o una oligarquia. L’èpica de la Segona Guerra Mundial exerceix aquest paper tant per a les Nacions Unides com per a la UE, ja que la seva creació va formar part de l’esforç per evitar que es repetís semblant carnisseria i destrucció, en el món en el seu conjunt i en el continent europeu, respectivament.

    El sentit de la identitat i solidaritat és un altre aspecte clau de la ciutadania a nivell estatal. Però,  és també evident a nivell regional i mundial? La resposta és positiva, si es considera el “paquet de ciutadania de la UE” que inclou diversos textos legals i disposicions administratives en suport dels drets de les persones que tenen la ciutadania de qualsevol i de tots els països de la UE, juntament amb un conjunt de programes de finançament que distribueixen diners als agricultors, artistes, investigadors i molts altres grups de tota la UE. Els diferents instruments internacionals en matèria de drets humans, el treball d’institucions com el Consell de Drets Humans i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, així com els mecanismes de finançament multilaterals del sistema més ampli de les Nacions Unides, com el PNUD, UNICEF, el Banc Mundial, FIDA, el Fons Verd per al Clima, etc., també exerceixen el mateix paper a escala mundial, encara que dins de marges financers molt més estrets.

    Un altre nivell de governança, que ha sorgit recentment però que no pot ignorar-se, és el del ciberespai. Un gran nombre de persones, els joves en particular, passen gran part del seu temps / de la seva vida en línia. El terme “ciutadà cibernètic” o “ciutadà digital” § ha adquirit un significat de facto i també s’ha de tenir en compte quan es parla de ciutadania més enllà de l’estat nació. Quina és la font de legitimitat i “sobirania” en el ciberespai? No existeix un document fundacional com a tal, ni tampoc un mite fundacional unificador. Cal anar a “regnes cibernètics” individuals per obtenir els documents fundacionals i les narratives de superpotències digitals com Google, Microsoft, Facebook/Meta o X (anteriorment conegut com a Twitter), amb molts més petits “principats” i comunitats de tota mena que ofereixen un sentit d’identitat i solidaritat a grups de persones amb idees afins.

    En conclusió, l’ésser humà ha de bregar amb moltes identitats i ciutadanies superposades, que poden considerar-se complementàries, tret que alguna cosa falli en les relacions entre els diferents nivells de governança en els quals es basa cadascuna d’elles. Mentre que la ciutadania a nivell estatal continua sent la més definitòria per a un individu, entre altres coses pels documents de nacionalitat i els acords d’aplicació que es mantenen a aquest nivell, altres ciutadanies o “metaciutadanies” és converteixen cada vegada més en el “focus” de la lleialtat i el compromís. Cap currículum d’Educació per a la Democràcia (EpD), encara que estigui controlat per les autoritats estatals com a part dels sistemes educatius nacionals, pot ignorar les nocions i pràctiques emergents més àmplies de la ciutadania a nivell regional, global i digital. Han de ser tingudes en compte i harmonitzades per a aconseguir l’objectiu compartit de benestar individual i social, seguretat humana i resiliència a tots els nivells i fronteres.

    ______________________

    * A partir d’una presentació realitzada pel Dr. Georgios Kostakos a la Conferència General de l’ECPR 2023, Universitat Charles, Praga, 7 de setembre de 2023.

    Georgios Kostakos és cofundador i director executiu de la Fundació per a la Governança Global i la Sostenibilitat (FOGGS), amb seu a Brussel·les, que entre altres coses se centra en l’ètica en la governança global i una nova narrativa de globalització, l’establiment d’un Consell de Resiliència Global i repensar l’educació per a l’era digital. Aproximadament la meitat dels seus trenta anys d’experiència laboral han transcorregut a les Nacions Unides, incloent l’Oficina Executiva del Secretari General de les Nacions Unides, el Grup d’Alt Nivell sobre Sostenibilitat Global i la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC).