Per DEMOCRAT
En les sessions conjuntes i el taller de l’ECPR celebrats del 20 al 23 de maig de 2025 a Praga, un dels tallers va abordar les implicacions dels reptes de la democràcia per a l’educació en ciutadania democràtica, explorant enfocaments innovadors. Aquest article ofereix una reflexió sobre quatre de les 16 presentacions de Suècia, Regne Unit, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Àustria i Estònia.
L. Kalev, de la Universitat de Tallin, va oferir una visió general de les idees i pràctiques normatives i estructurals de la ciutadania democràtica. La ciutadania es defineix com la relació entre l’Estat (les institucions) i els seus ciutadans, basada en marcs normatius que poden ser nacionals, republicans, neoliberals o orientats a la justícia social. Existeixen diverses formes possibles d’ estructurar i utilitzar de manera productiva les idees i pràctiques de la ciutadania democràtica en diferents dimensions substantives, com l’horitzontal, la vertical, la global, la transnacional i la nacional. En aquest procés, la capacitat d’ acció de la ciutadania és fonamental.
Es pot distingir entre una capacitat d’acció normativa i cognitiva i els marcs de legitimitat estructural per desenvolupar-la, per a la qual cosa és constitutiva la interrelació dinàmica entre la política i els actors públics. Per tant, els objectius s’han de deliberar a partir d’una pluralitat de voluntats. Una perspectiva performativa sobre el públic constata una interacció entre les institucions democràtiques/autoritats públiques i les activitats públiques. Aquesta interacció es caracteritza pel suspens i s’expressa de forma constructiva, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida a través d’una acció comuna intencionada.
La capacitat d’acció dels ciutadans s’ha de reforçar mitjançant l’educació en competències democràtiques, tal com es classifiquen en el projecte DEMOCRAT com a participació solidària, deliberació, judici i pensament crític, i resiliència democràtica. L’autonomia i la capacitat d’ acció de la ciutadania democràtica són reconegudes a la pràctica per l’autoritat estatal i facilitades per actors socials o transnacionals. Aquesta connexió permet reaccionar davant els obstacles que sorgeixen de forma iterativa, atès que els objectius de les institucions estatals no són fixos, sinó que evolucionen en la interacció amb els ciutadans.
J.Howard va descriure la creació de la ciutadania a través de la recerca-acció participativa (IAP), que explora i aborda de forma crítica les experiències viscudes i les subjectivitats, i permet una anàlisi col·lectiva orientada a l’acció. La «capacitat d’acció» dels ciutadans està íntimament relacionada amb les estructures de poder que la configuren i limiten, de les quals depenen els ciutadans i a les quals s’oposen, ja que estan configurades per normes i pràctiques que escapen al seu control.
J.Howard proposa un enfocament pràctic per a la formació de ciutadans individuals i col·lectius mitjançant l’ús de la narració i l’escolta d’històries com a eines de reflexió i empoderament perquè els grups marginats «rearticulin» la seva identitat en la societat. Quan els participants comparteixen experiències de marginació, la formació del jo pot implicar un procés col·lectiu d’autorecuperació i conscienciació que els permet aprofitar la dolorosa experiència de no pertànyer per crear un espai ricament educatiu i una postura política conscient que alimenta el seu activisme en l’esfera pública.
La base d’aquest enfocament lúdic és la combinació de dos elements. En primer lloc, se centra en el procés d’aprenentatge inspirat en Dewey i Freire, que, en segon lloc, se sustenta en el concepte de subjectivació de Foucault vist des d’una perspectiva crítica del poder, com suggereix Butler. La síntesi de tots dos es combina amb la comprensió de la realitat social de Bourdieu. Bourdieu destaca que les relacions jeràrquiques i els conflictes (pre)existents estan arrelats entre diferents camps i en diverses posicions subjectives. Són (re)produïts per estructures objectives i subjectives en els camps a causa de la distribució desigual de diferents formes de capital.
Nordberg, Rautanen i Hallik entenen la cocreació com la forma més compromesa de participació de les parts interessades, que reuneix els ciutadans i les autoritats. Abasta la identificació conjunta i col·laborativa de reptes i necessitats, l’exploració d’oportunitats de millora, el desenvolupament conjunt de solucions i, en alguns casos, la participació en la governança de la seva implementació. La cocreació es basa en un fonament relacional que busca distribuir el poder de manera més equitativa i crear oportunitats significatives d’influència mitjançant la integració d’ elements de democràcia participativa i deliberativa d’ una manera que millori els beneficis individuals i col.lectius per a la ciutadania democràtica.
Aquest concepte participatiu es combina amb elements lúdics per dirigir-se als joves i posar-los en contacte amb experts civils de la comunitat local. La trobada amb professionals «reals», així com l’ús d’eines digitals, han demostrat ser un suport per a la participació dels joves. Dirigir-se als joves a les escoles va permetre abordar tota l’escala de la societat i no només a aquells que hi participen per motivació intrínseca. L’avaluació de la intervenció es va referir a un conjunt de «béns democràtics» com la inclusivitat, l’eficàcia, la resiliència, la transferibilitat i altres. Els problemes quotidians, com la coordinació d’horaris i l’estructura jeràrquica de l’ escola, s’identifiquen com els principals obstacles i es recomana un procés de planificació a llarg termini amb les escoles i l’administració cívica.
A. Schmid es va referir al programa d’educació Global Citizen de la UNESCO. El valor transnacional del conjunt normatiu pluralista fomenta la participació solidària i la resiliència a través d’un enfocament multiperspectiu que convida les minories a contribuir a un diàleg pluralista. En aquest context, els enfocaments teatrals ofereixen la possibilitat de canviar la relació entre els actors involucrats. Activen la dinàmica entre els ciutadans, els representants de les institucions públiques i altres parts interessades, creant un diàleg creatiu i apreciatiu sobre qüestions serioses a nivell local, regional o fins i tot (trans)nacional.
Els mètodes basats en el teatre s’utilitzen per reduir la polarització mitjançant la construcció de noves experiències dins del grup en un procés de comunicació creativa que consisteix en (1) elements performatius, incloent-hi la visualització i la sensualitat, (2) camps de simulació segurs, (3) espai per a l’autoreflexió autobiogràfica, (4) perspectiva presa del joc escènic pel teatre fòrum, i (5) actuació i expressió a través de la veu. La integració de les convencions manifestades és evident i, per canviar l’actitud d’algú, hem d’anar a aquest nivell físic del gest.
El resultat d’aquest diàleg creatiu es pot utilitzar per desenvolupar l’apoderament del grup. Totes les formes de trobada en viu fomenten la confiança en un mateix i l’autoeficàcia i, per tant, tenen un fort impacte en la ciutadania democràtica global responsable.
La co-creació fomenta la trobada entre éssers humans dins de les estructures de poder establertes i ajuda a superar-les utilitzant la dinàmica de la trobada en presència i entre iguals. La recerca-acció participativa és una eina d’apoderament per a l’agència democràtica que fa esment especialment en l’apoderament de les persones marginades. El concepte d’habitus de Bourdieu encaixa en l’anàlisi dels criteris de canvi d’actitud. El terme habitus es pot emprar per descriure les convencions i l’actitud de les persones quan s’enfronten a qüestions democràtiques.
La presència de l’habitus manifestat en els processos de co-creació és evident i la modificació de les actituds és un objectiu explícit o implícit. Al cap i a la fi, les intervencions descrites posen en pràctica la «reflexivitat científica i la creativitat artística» proposades teòricament per Bourdieu com a eina clau per al canvi de l’habitus (secundari) i l’enfortiment de la ciutadania democràtica.
