Democrat Agora Blogs Archive

Tag: IA

  • Educació en alfabetització digital: les famílies, les escoles i les comunitats com a copilots de la democràcia

    Per Parents Internacional

    Aquest article es basa en dos estudis recents realitzats per investigadors de Parents International —Eszter Salamon, Aristidis Protopsaltis, Judit Horgas i Luca Janka László— com a part d’una investigació finançada per la UE. El paper de l’aprenentatge comunitari en el desenvolupament de l’alfabetització digital (de pròxima publicació en una monografia d’Educar) es basa en les proves dels projectes DRONE, EFFEct i SAILS per explorar com les xarxes informals configuren les competències digitals dels infants.

    Sailing Masters in the Digital Age: Supporting Families and Schools in Navigating Online Safety and AI Challenges (que apareixerà en el proper volum d’IPCN) sintetitza els resultats dels projectes PARTICIPATE i DRONE, destacant el paper fonamental de les famílies i les escoles en l’educació per a la ciutadania digital. En conjunt, aquests estudis proporcionen una base empírica completa per replantejar-se l’ educació en alfabetització digital en contextos democràtics.

    Introducció: Per què l’educació en alfabetització digital és important per a la democràcia

    La democràcia al segle XXI depèn de ciutadans capaços de navegar pel món digital amb confiança, visió crítica i responsabilitat. A mesura que la informació flueix cada vegada més a través de les plataformes de xarxes socials, els motors de recerca i les eines impulsades per la intel·ligència artificial, la capacitat d’avaluar, qüestionar i crear contingut digital és tan fonamental com ho era la capacitat de llegir i escriure en èpoques anteriors. Per això, l‘educació en alfabetització digital ja no és una habilitat secundària o un extra opcional: és la base de la participació ciutadana. Sense ella, les societats corren el risc de produir ciutadans que siguin consumidors passius d’informació en lloc de participants actius i crítics en la vida democràtica.

    Ecosistemes trencats: per què les escoles es queden enrere

    Les proves de múltiples projectes de la UE posen en relleu una realitat preocupant: les escoles continuen sent marginals en l’educació en alfabetització digital. Les enquestes realitzades a Hongria i els Països Baixos van revelar que ni un sol alumne de primària o secundària participant va informar que se li ensenyessin habilitats bàsiques com la protecció amb contrasenya, l’ús segur del correu electrònic o l’avaluació de fonts en línia. La unanimitat d’aquests resultats és sorprenent i suggereix no només llacunes, sinó també un descuit sistèmic.

    Les raons són complexes. Els programes de formació del professorat continuen centrant-se en gran mesura en la competència tècnica —com utilitzar els dispositius digitals o el programari— en lloc d’en competències transversals com la resiliència, la presa de decisions ètiques i el compromís crític amb els mitjans de comunicació. Els plans d’estudis solen estar desactualitzats, dissenyats per a una era predigital, i rara vegada aborden qüestions urgents com la desinformació, la informació errònia o les dimensions ètiques de la IA. En molts casos, els mateixos professors no tenen confiança en els entorns digitals, cosa que els deixa mal preparats per guiar els alumnes en el desenvolupament de les habilitats d’ordre superior que requereix la ciutadania digital.

    Aquesta desconnexió soscava la confiança en l’educació formal. Els pares perceben que les escoles estan desfasades pel que fa a la realitat i, per tant, assumeixen ells mateixos la responsabilitat. Els nens, per la seva banda, recorren als seus companys o a les seves xarxes familiars en lloc dels professors quan busquen orientació. El resultat és que les mateixes institucions dissenyades per igualar les oportunitats i reduir les desigualtats acaben reforçant-les: els nens amb pares amb coneixements digitals prosperen, mentre que els que no compten amb aquest suport corren el risc de quedar-se enrere.

    Les famílies com a mestres de navegació en l’era digital

    Davant la falta de programes escolars eficaços, les famílies s’estan convertint en els principals navegants dels mars digitals. Les investigacions mostren sistemàticament que els pares són el primer punt de contacte quan els nens s’enfronten a reptes en línia. Tant als Països Baixos com a Hongria, més de la meitat dels estudiants afirmen que recorrerien als seus pares abans que als professors o companys si s’enfrontessin a l’assetjament en línia. Això posa en relleu un profund canvi en l’equilibri de la responsabilitat educativa: els pares no només són models a seguir, sinó també educadors de primera línia en l’esfera digital.

    Tanmateix, aquesta responsabilitat comporta importants reptes. Els pares solen expressar que se senten poc preparats per proporcionar una educació digital completa. Molts recorren a l’ autoaprenentatge, a l’ assaig i error o a les habilitats adquirides en el treball. Pot ser experts en qüestions tècniques, però se senten menys segurs a l’hora d’orientar els infants en temes complexos com avaluar la fiabilitat de les fonts de notícies, comprendre el biaix algorítmic o gestionar els riscos en línia sense comprometre els drets de participació.

    No obstant això, les famílies aporten avantatges que les escoles sovint no poden oferir. L’ aprenentatge en l’ entorn familiar és personalitzat, està integrat en les rutines diàries i està emmotllat pels valors culturals. Els pares poden donar exemple d’ un comportament responsable, debatre qüestions delicades en el seu context i adaptar l’ orientació a l’ etapa de desenvolupament dels seus fills. Les converses informals sobre els mitjans de comunicació, fins i tot quan semblen frívoles, solen proporcionar als nens les seves primeres lliçons d’avaluació crítica. Però la distribució desigual dels recursos, els coneixements i la confiança entre els pares crea importants desigualtats. Sense un suport sistèmic, confiar únicament en les famílies corre el risc d’aprofundir les divisions entre les llars digitalment rics i els digitalment pobres.

    El poder de l’aprenentatge comunitari

    Les comunitats actuen com a pont entre les famílies i les escoles, i el seu paper en l‘educació en alfabetització digital és cada vegada més decisiu. Les biblioteques, els programes extraescolars, les institucions culturals i les organitzacions de base proporcionen espais segurs i inclusius on els infants poden explorar les eines digitals, aprendre de forma col·laborativa i accedir a un suport que ni les famílies ni les escoles poden proporcionar per complet.

    Les proves del projecte DRONE mostren que els entorns comunitaris són sovint on té lloc l’aprenentatge digital més significatiu. Els nens aprenen millor quan les habilitats digitals es vinculen a contextos del món real: verificar la veracitat d’una notícia trobada a les xarxes socials, solucionar problemes d’un dispositiu amb amics o crear contingut digital per a un projecte comunitari. L’aprenentatge entre parells és particularment poderós. Quan els infants s’ ensenyen i es recolzen mútuament, no només adquireixen competències tècniques, sinó que també desenvolupen habilitats socials i cíviques essencials per a la participació democràtica.

    L’aprenentatge comunitari també fomenta la inclusió. Contràriament al que se sol pensar, les famílies migrants i els grups minoritaris sovint han demostrat ser molt enginyosos en els entorns digitals. En lloc de quedar-se enrere, molts han aprofitat les xarxes comunitàries per superar les barreres de l’idioma o de l’accés. De la mateixa manera, les investigacions sobre els infants amb discapacitat suggereixen que els seus principals obstacles són tècnics —la manca de tecnologies de suport— i no cognitius. Per tant, els enfocaments comunitaris que proporcionen les eines adequades poden assolir la inclusió sense recórrer a programes segregats.

    En situar l’aprenentatge digital a les xarxes socials de la vida real, les comunitats ajuden els infants i les famílies a desenvolupar resiliència, adaptabilitat i consciència crítica. No només actuen com a espais complementaris, sinó com a pilars essencials d’un ecosistema digital democràtic.

    Professorat i escoles: de guardians a socis

    Malgrat les deficiències actuals, no es pot descartar les escoles. Continuen sent les úniques institucions amb el mandat universal d’arribar a tots els infants, i el seu potencial per reforçar l’aprenentatge familiar i comunitari és considerable. El repte consisteix a redefinir el seu paper. En lloc de guardians de la informació —una funció que ha quedat obsoleta en l’era digital—, les escoles han de convertir-se en socis d’ecosistemes integrats d’educació en alfabetització digital.

    Aquest canvi requereix una nova visió de la professionalitat docent. El professorat necessita competències que van molt més enllà de la capacitat d’utilitzar eines digitals. Han de ser capaços de fomentar el pensament crític, cultivar la resiliència digital i orientar la presa de decisions ètiques. També necessiten habilitats de col·laboració amb la comunitat: la capacitat de col·laborar amb els pares, interactuar amb les organitzacions locals i valorar l’aprenentatge entre iguals dels infants com a part del procés educatiu.

    Transformar les escoles d’aquesta manera no és una solució ràpida. Requereix una inversió sostinguda en la formació del professorat, la reforma dels plans d’ estudi i la cultura institucional. Però les proves són clares: quan les escoles treballen en autèntica col·laboració amb les famílies i les comunitats, els nens desenvolupen habilitats digitals més sòlides, mostren una major resiliència davant els riscos en línia i participen amb més confiança en la democràcia.

    Les llacunes polítiques i el paper de les empreses tecnològiques

    Fins ara, les respostes polítiques han estat fragmentàries. Els governs han tendit a donar prioritat al maquinari i la connectivitat, sovint en resposta a crisis com el tancament d’escoles per la COVID-19, sense abordar qüestions pedagògiques i estructurals més profundes. Això deixa a les famílies i les comunitats la tasca d’omplir el buit, sovint amb recursos limitats.

    Mentrestant, les empreses tecnològiques exerceixen una enorme influència. Les eines proporcionades per Apple, Google i Meta donen forma a les experiències diàries dels nens en línia. Mentre que algunes empreses, com Apple, han avançat en el control parental centrat en la privacitat, d’altres es basen en models orientats a la vigilància que donen prioritat a la recopilació de dades sobre els drets dels infants. Aquesta tensió entre els interessos comercials i els valors democràtics deixa clar que l’educació en alfabetització digital no pot separar-se de la regulació i la rendició de comptes.

    Els responsables polítics han d’equilibrar la innovació amb la protecció, garantint que se salvaguardin els drets de participació dels infants juntament amb la seva seguretat. Per això es necessiten marcs que reuneixin els governs, les escoles, les famílies i els proveïdors de tecnologia en una responsabilitat compartida, en lloc d’una competència. Sense aquests marcs, les societats democràtiques corren el risc de cedir el control dels entorns d’aprenentatge digital a actors comercials no regulats.

    La IA, la desinformació i el repte del pensament crític

    L’arribada de la IA ha afegit una nova dimensió al debat sobre l’alfabetització digital. Les eines capaces de produir textos, imatges i vídeos indistingibles de les creacions humanes ofereixen oportunitats, però també riscos. Els pares de tot Europa expressen actituds contradictòries: les famílies holandeses i alemanyes ja utilitzen eines d’IA per donar suport a l’aprenentatge, mentre que els pares italians i hongaresos continuen sent escèptics o desinformats.

    Alhora, la desinformació i la informació errònia continuen propagant-se ràpidament per Internet, cosa que soscava la confiança en les institucions i distorsiona el debat democràtic. Les famílies intenten respondre, ja sigui verificant els fets, acaronant informació o debatent les notícies al si de la llar. Però sense un suport coordinat, aquestes estratègies continuen sent desiguals i insuficients.

    Per abordar aquests reptes cal integrar el pensament crític en el nucli de l’educació en alfabetització digital. Els nens, i els adults, han de comprendre com els algoritmes donen forma al contingut que veuen, per què són importants els biaixos i com verificar la informació en un panorama en què el material fabricat pot circular amb la mateixa facilitat que els fets. L’alfabetització en IA, inclosa la conscienciació sobre les dimensions ètiques, socials i cíviques, hauria d’ esdevenir un component estàndard dels plans d’ estudis, integrat en totes les disciplines i no limitat als cursos tècnics. Només així les societats podran dotar els ciutadans de les eines necessàries per participar de forma responsable en les democràcies digitals.

    Creació d’ecosistemes d’aprenentatge integrats

    El que es desprèn clarament de les proves és que cap actor pot impartir per si sol l‘educació en alfabetització digital. Les famílies, les escoles, les comunitats, els governs i les empreses tecnològiques tenen cadascú una peça del trencaclosques, però només la integració pot crear una imatge completa.

    Els ecosistemes integrats han de reconèixer els pares com a socis iguals en l’educació, valorar les contribucions de les organitzacions comunitàries i reimaginar les escoles com a centres de col·laboració. Han de comptar amb el suport de polítiques que donin prioritat als drets dels infants, i no només a la prevenció de riscos, i s’han de finançar de manera que es reforcin els espais d’ aprenentatge tant informals com formals. El projecte «Alfabetització digital per a tots els alumnes» de la Universitat d’Illinois n’és un exemple, ja que uneix professors, bibliotecaris, líders comunitaris, pares i alumnes en xarxes compartides. Europa pot basar-se en models similars, adaptant-los als contextos locals per garantir la inclusió i la resiliència.

    Recomanacions per a l’acció

    Per passar de l’evidència a la pràctica, els responsables polítics i els educadors han de:

    • Crear conjuntament polítiques que tractin els pares com a socis iguals en l‘educació en alfabetització digital.
    • Invertir en espais d’aprenentatge comunitaris, com biblioteques, centres juvenils i institucions culturals.
    • Reformar la formació del professorat per donar prioritat a les habilitats transversals: pensament crític, ciutadania digital i creació d’associacions.
    • Regular les empreses tecnològiques per promoure un disseny que anteposi la privacitat i respecti els drets.
    • Integrar l’alfabetització en matèria d’intel·ligència artificial i desinformació en els plans d’estudi de totes les disciplines, vinculant els coneixements tècnics amb la consciència ètica i cívica.

    Conclusió: cap a una ciutadania digital resilient

    La recerca és inequívoca: avui dia, els infants adquireixen les competències digitals principalment fora de l’entorn escolar formal. Les famílies i les comunitats s’han convertit en els veritables motors de l’educació en alfabetització digital, mentre que les escoles es queden enrere. Aquest sistema fracturat no només soscava la seguretat dels nens, sinó que també debilita el teixit democràtic en un moment en què la IA i la desinformació estan remodelant la vida pública.

    Però aquest no és un resultat inevitable. En reconèixer els pares com a «mestres de navegació», empoderar les comunitats com a centres d’inclusió i transformar les escoles en socis col·laboratius, les societats poden reconstruir ecosistemes digitals que serveixin tant als nens com a la democràcia. Hi ha molt en joc: l’alfabetització digital és la clau per a una ciutadania informada, una participació creativa i una resiliència democràtica.

    Aquesta anàlisi es basa en dues contribucions acadèmiques de l’ equip de recerca de Parents International. El paper de l’aprenentatge comunitari en el desenvolupament de l’alfabetització digital (de pròxima publicació a Educar) reflecteix el treball realitzat en els projectes DRONE, EFFEct i SAILS. Mestres de navegació en l’era digital: suport a les famílies i les escoles per afrontar els reptes de la seguretat en línia i la intel·ligència artificial (de pròxima publicació en IPCN) es basa en les conclusions de PARTICIPATE i DRONE. En conjunt, aquests estudis finançats per la UE proporcionen una sòlida base empírica per replantejar-se l’educació en alfabetització digital en contextos democràtics.

  • Educación en alfabetización digital: las familias, las escuelas y las comunidades como copilotos de la democracia

    Por Parents International

    Este artículo se basa en dos estudios recientes realizados por investigadores de Parents International —Eszter Salamon, Aristidis Protopsaltis, Judit Horgas y Luca Janka László— como parte de una investigación financiada por la UE. El papel del aprendizaje comunitario en el desarrollo de la alfabetización digital (de próxima publicación en una monografía de Educar) se basa en las pruebas de los proyectos DRONE, EFFEct y SAILS para explorar cómo las redes informales configuran las competencias digitales de los niños.

    Sailing Masters in the Digital Age: Supporting Families and Schools in Navigating Online Safety and AI Challenges (que aparecerá en el próximo volumen de IPCN) sintetiza los resultados de los proyectos PARTICIPATE y DRONE, destacando el papel fundamental de las familias y las escuelas en la educación para la ciudadanía digital. En conjunto, estos estudios proporcionan una base empírica completa para replantearse la educación en alfabetización digital en contextos democráticos.

    Introducción: Por qué la educación en alfabetización digital es importante para la democracia

    La democracia en el siglo XXI depende de ciudadanos capaces de navegar por el mundo digital con confianza, visión crítica y responsabilidad. A medida que la información fluye cada vez más a través de las plataformas de redes sociales, los motores de búsqueda y las herramientas impulsadas por la inteligencia artificial, la capacidad de evaluar, cuestionar y crear contenido digital es tan fundamental como lo era la capacidad de leer y escribir en épocas anteriores. Por eso, la educación en alfabetización digital ya no es una habilidad secundaria o un extra opcional: es la base de la participación ciudadana. Sin ella, las sociedades corren el riesgo de producir ciudadanos que sean consumidores pasivos de información en lugar de participantes activos y críticos en la vida democrática.

    Ecosistemas rotos: por qué las escuelas se quedan atrás

    Las pruebas de múltiples proyectos de la UE ponen de relieve una realidad preocupante: las escuelas siguen siendo marginales en la educación en alfabetización digital. Las encuestas realizadas en Hungría y los Países Bajos revelaron que ni un solo alumno de primaria o secundaria participante informó de que se le enseñaran habilidades básicas como la protección con contraseña, el uso seguro del correo electrónico o la evaluación de fuentes en línea. La unanimidad de estos resultados es sorprendente y sugiere no solo lagunas, sino también un descuido sistémico.

    Las razones son complejas. Los programas de formación del profesorado siguen centrándose en gran medida en la competencia técnica —cómo utilizar los dispositivos digitales o el software— en lugar de en competencias transversales como la resiliencia, la toma de decisiones éticas y el compromiso crítico con los medios de comunicación. Los planes de estudios suelen estar desactualizados, diseñados para una era predigital, y rara vez abordan cuestiones urgentes como la desinformación, la información errónea o las dimensiones éticas de la IA. En muchos casos, los propios profesores carecen de confianza en los entornos digitales, lo que les deja mal preparados para guiar a los alumnos en el desarrollo de las habilidades de orden superior que requiere la ciudadanía digital.

    Esta desconexión socava la confianza en la educación formal. Los padres perciben que las escuelas están desfasadas con respecto a la realidad y, por lo tanto, asumen ellos mismos la responsabilidad. Los niños, por su parte, recurren a sus compañeros o a sus redes familiares en lugar de a los profesores cuando buscan orientación. El resultado es que las mismas instituciones diseñadas para igualar las oportunidades y reducir las desigualdades terminan reforzándolas: los niños con padres con conocimientos digitales prosperan, mientras que los que no cuentan con ese apoyo corren el riesgo de quedarse atrás.

    Las familias como maestros de navegación en la era digital

    Ante la falta de programas escolares eficaces, las familias se están convirtiendo en los principales navegantes de los mares digitales. Las investigaciones muestran sistemáticamente que los padres son el primer punto de contacto cuando los niños se enfrentan a retos en línea. Tanto en los Países Bajos como en Hungría, más de la mitad de los estudiantes afirman que recurrirían a sus padres antes que a los profesores o compañeros si se enfrentaran al acoso en línea. Esto pone de relieve un profundo cambio en el equilibrio de la responsabilidad educativa: los padres no solo son modelos a seguir, sino también educadores de primera línea en la esfera digital.

    Sin embargo, esta responsabilidad conlleva importantes retos. Los padres suelen expresar que se sienten poco preparados para proporcionar una educación digital completa. Muchos recurren al autoaprendizaje, al ensayo y error o a las habilidades adquiridas en el trabajo. Puede que sean expertos en cuestiones técnicas, pero se sienten menos seguros a la hora de orientar a los niños en temas complejos como evaluar la fiabilidad de las fuentes de noticias, comprender el sesgo algorítmico o gestionar los riesgos en línea sin comprometer los derechos de participación.

    No obstante, las familias aportan ventajas que las escuelas a menudo no pueden ofrecer. El aprendizaje en el entorno familiar es personalizado, está integrado en las rutinas diarias y está moldeado por los valores culturales. Los padres pueden dar ejemplo de un comportamiento responsable, debatir cuestiones delicadas en su contexto y adaptar la orientación a la etapa de desarrollo de sus hijos. Las conversaciones informales sobre los medios de comunicación, incluso cuando parecen frívolas, suelen proporcionar a los niños sus primeras lecciones de evaluación crítica. Pero la distribución desigual de los recursos, los conocimientos y la confianza entre los padres crea importantes desigualdades. Sin un apoyo sistémico, confiar únicamente en las familias corre el riesgo de profundizar las divisiones entre los hogares digitalmente ricos y los digitalmente pobres.

    El poder del aprendizaje comunitario

    Las comunidades actúan como puente entre las familias y las escuelas, y su papel en la educación en alfabetización digital es cada vez más decisivo. Las bibliotecas, los programas extraescolares, las instituciones culturales y las organizaciones de base proporcionan espacios seguros e inclusivos donde los niños pueden explorar las herramientas digitales, aprender de forma colaborativa y acceder a un apoyo que ni las familias ni las escuelas pueden proporcionar por completo.

    Las pruebas del proyecto DRONE muestran que los entornos comunitarios son a menudo donde tiene lugar el aprendizaje digital más significativo. Los niños aprenden mejor cuando las habilidades digitales se vinculan a contextos del mundo real: verificar la veracidad de una noticia encontrada en las redes sociales, solucionar problemas de un dispositivo con amigos o crear contenido digital para un proyecto comunitario. El aprendizaje entre pares es particularmente poderoso. Cuando los niños se enseñan y se apoyan mutuamente, no solo adquieren competencias técnicas, sino que también desarrollan habilidades sociales y cívicas esenciales para la participación democrática.

    El aprendizaje comunitario también fomenta la inclusión. Contrariamente a lo que se suele pensar, las familias migrantes y los grupos minoritarios a menudo han demostrado ser muy ingeniosos en los entornos digitales. En lugar de quedarse atrás, muchos han aprovechado las redes comunitarias para superar las barreras del idioma o del acceso. Del mismo modo, las investigaciones sobre los niños con discapacidad sugieren que sus principales obstáculos son técnicos —la falta de tecnologías de apoyo— y no cognitivos. Por lo tanto, los enfoques comunitarios que proporcionan las herramientas adecuadas pueden lograr la inclusión sin recurrir a programas segregados.

    Al situar el aprendizaje digital en las redes sociales de la vida real, las comunidades ayudan a los niños y a las familias a desarrollar resiliencia, adaptabilidad y conciencia crítica. No solo actúan como espacios complementarios, sino como pilares esenciales de un ecosistema digital democrático.

    Profesorado y escuelas: de guardianes a socios

    A pesar de las deficiencias actuales, no se puede descartar a las escuelas. Siguen siendo las únicas instituciones con el mandato universal de llegar a todos los niños, y su potencial para reforzar el aprendizaje familiar y comunitario es considerable. El reto consiste en redefinir su papel. En lugar de guardianes de la información —una función que ha quedado obsoleta en la era digital—, las escuelas deben convertirse en socios de ecosistemas integrados de educación en alfabetización digital.

    Este cambio requiere una nueva visión de la profesionalidad docente. El profesorado necesita competencias que van mucho más allá de la capacidad de utilizar herramientas digitales. Deben ser capaces de fomentar el pensamiento crítico, cultivar la resiliencia digital y orientar la toma de decisiones éticas. También necesitan habilidades de colaboración con la comunidad: la capacidad de colaborar con los padres, interactuar con las organizaciones locales y valorar el aprendizaje entre iguales de los niños como parte del proceso educativo.

    Transformar las escuelas de esta manera no es una solución rápida. Requiere una inversión sostenida en la formación del profesorado, la reforma de los planes de estudio y la cultura institucional. Pero las pruebas son claras: cuando las escuelas trabajan en auténtica colaboración con las familias y las comunidades, los niños desarrollan habilidades digitales más sólidas, muestran una mayor resiliencia ante los riesgos en línea y participan con más confianza en la democracia.

    Las lagunas políticas y el papel de las empresas tecnológicas

    Hasta ahora, las respuestas políticas han sido fragmentarias. Los gobiernos han tendido a dar prioridad al hardware y la conectividad, a menudo en respuesta a crisis como el cierre de escuelas por la COVID-19, sin abordar cuestiones pedagógicas y estructurales más profundas. Esto deja a las familias y las comunidades la tarea de llenar el vacío, a menudo con recursos limitados.

    Mientras tanto, las empresas tecnológicas ejercen una enorme influencia. Las herramientas proporcionadas por Apple, Google y Meta dan forma a las experiencias diarias de los niños en línea. Mientras que algunas empresas, como Apple, han avanzado en el control parental centrado en la privacidad, otras se basan en modelos orientados a la vigilancia que dan prioridad a la recopilación de datos sobre los derechos de los niños. Esta tensión entre los intereses comerciales y los valores democráticos deja claro que la educación en alfabetización digital no puede separarse de la regulación y la rendición de cuentas.

    Los responsables políticos deben equilibrar la innovación con la protección, garantizando que se salvaguarden los derechos de participación de los niños junto con su seguridad. Para ello se necesitan marcos que reúnan a los gobiernos, las escuelas, las familias y los proveedores de tecnología en una responsabilidad compartida, en lugar de en una competencia. Sin esos marcos, las sociedades democráticas corren el riesgo de ceder el control de los entornos de aprendizaje digital a actores comerciales no regulados.

    La IA, la desinformación y el reto del pensamiento crítico

    La llegada de la IA generativa ha añadido una nueva dimensión al debate sobre la alfabetización digital. Las herramientas capaces de producir textos, imágenes y vídeos indistinguibles de las creaciones humanas ofrecen oportunidades, pero también riesgos. Los padres de toda Europa expresan actitudes contradictorias: las familias holandesas y alemanas ya utilizan herramientas de IA para apoyar el aprendizaje, mientras que los padres italianos y húngaros siguen siendo escépticos o desinformados.

    Al mismo tiempo, la desinformación y la información errónea siguen propagándose rápidamente por Internet, lo que socava la confianza en las instituciones y distorsiona el debate democrático. Las familias intentan responder, ya sea verificando los hechos, cotejando información o debatiendo las noticias en el seno del hogar. Pero sin un apoyo coordinado, estas estrategias siguen siendo desiguales e insuficientes.

    Para abordar estos retos es necesario integrar el pensamiento crítico en el núcleo de la educación en alfabetización digital. Los niños, y los adultos, deben comprender cómo los algoritmos dan forma al contenido que ven, por qué son importantes los sesgos y cómo verificar la información en un panorama en el que el material fabricado puede circular con la misma facilidad que los hechos. La alfabetización en IA, incluida la concienciación sobre las dimensiones éticas, sociales y cívicas, debería convertirse en un componente estándar de los planes de estudios, integrado en todas las disciplinas y no limitado a los cursos técnicos. Solo así las sociedades podrán dotar a los ciudadanos de las herramientas necesarias para participar de forma responsable en las democracias digitales.

    Creación de ecosistemas de aprendizaje integrados

    Lo que se desprende claramente de las pruebas es que ningún actor puede impartir por sí solo la educación en alfabetización digital. Las familias, las escuelas, las comunidades, los gobiernos y las empresas tecnológicas tienen cada uno una pieza del rompecabezas, pero solo la integración puede crear una imagen completa.

    Los ecosistemas integrados deben reconocer a los padres como socios iguales en la educación, valorar las contribuciones de las organizaciones comunitarias y reimaginar las escuelas como centros de colaboración. Deben contar con el apoyo de políticas que den prioridad a los derechos de los niños, y no solo a la prevención de riesgos, y deben financiarse de manera que se refuercen los espacios de aprendizaje tanto informales como formales. El proyecto «Alfabetización digital para todos los alumnos» de la Universidad de Illinois es un ejemplo de ello, ya que une a profesores, bibliotecarios, líderes comunitarios, padres y alumnos en redes compartidas. Europa puede basarse en modelos similares, adaptándolos a los contextos locales para garantizar la inclusión y la resiliencia.

    Recomendaciones para la acción

    Para pasar de la evidencia a la práctica, los responsables políticos y los educadores deben:

    • Crear conjuntamente políticas que traten a los padres como socios iguales en la educación en alfabetización digital.
    • Invertir en espacios de aprendizaje comunitarios, como bibliotecas, centros juveniles e instituciones culturales.
    • Reformar la formación del profesorado para dar prioridad a las habilidades transversales: pensamiento crítico, ciudadanía digital y creación de asociaciones.
    • Regular las empresas tecnológicas para promover un diseño que anteponga la privacidad y respete los derechos.
    • Integrar la alfabetización en materia de inteligencia artificial y desinformación en los planes de estudio de todas las disciplinas, vinculando los conocimientos técnicos con la conciencia ética y cívica.

    Conclusión: hacia una ciudadanía digital resiliente

    La investigación es inequívoca: hoy en día, los niños adquieren las competencias digitales principalmente fuera del entorno escolar formal. Las familias y las comunidades se han convertido en los verdaderos motores de la educación en alfabetización digital, mientras que las escuelas se quedan atrás. Este sistema fracturado no solo socava la seguridad de los niños, sino que también debilita el tejido democrático en un momento en que la IA y la desinformación están remodelando la vida pública.

    Pero este no es un resultado inevitable. Al reconocer a los padres como «maestros de navegación», empoderar a las comunidades como centros de inclusión y transformar las escuelas en socios colaborativos, las sociedades pueden reconstruir ecosistemas digitales que sirvan tanto a los niños como a la democracia. Hay mucho en juego: la alfabetización digital es la clave para una ciudadanía informada, una participación creativa y una resiliencia democrática.

    Este análisis se basa en dos contribuciones académicas del equipo de investigación de Parents International. El papel del aprendizaje comunitario en el desarrollo de la alfabetización digital (de próxima publicación en Educar) refleja el trabajo realizado en los proyectos DRONE, EFFEct y SAILS. Maestros de navegación en la era digital: apoyo a las familias y las escuelas para afrontar los retos de la seguridad en línea y la inteligencia artificial (de próxima publicación en IPCN) se basa en las conclusiones de PARTICIPATE y DRONE. En conjunto, estos estudios financiados por la UE proporcionan una sólida base empírica para replantearse la educación en alfabetización digital en contextos democráticos.