Category: CAT

  • Urbanisme, espai públic compartit i democràcia: una experiència des de la memòria del barri

    Per Colegio Montserrat FUHEM

     

    Dos representants del grup ecosocial de Secundària i Batxillerat del Col·legi Montserrat de Madrid, juntament amb dos professors, van ser convidats el 7 de març a participar en la trobada internacional Workshop on Education for Democracy  a Düsseldorf, on van presentar el projecte que estan desenvolupant: «Urbanisme, espai públic compartit i democràcia: una experiència des de la memòria del barri».

    El nostre grup de voluntaris, membres del grup ecosocial, va prendre com a punt de partida el Parking Day per embarcar-se en l’aventura d’analitzar i reflexionar sobre els canvis al barri del nostre centre educatiu i l’evolució del seu espai compartit. La pregunta que ens plantegem és: hem guanyat o perdut espais de convivència veïnal?

    Per a respondre-la, estem treballant amb la memòria viva de la nostra gent gran, així com amb especialistes en urbanisme (grup STARS) amb l’objectiu de reflexionar sobre els canvis en aquests espais i dissenyar un possible model de transformació per al barri, que puguem compartir amb les nostres institucions.

    La nostra participació en la trobada ens va permetre compartir la nostra experiència amb altres projectes europeus dins del programa Democrat. Ha estat una experiència enriquidora per als nostres participants i molt valorada dins de la nostra comunitat educativa. Hem tingut l’oportunitat de conèixer el treball de col·legis de diferents punts d’Europa, on s’estan desenvolupant iniciatives que promouen el compromís cívic dels estudiants per a comprendre i transformar la realitat en la qual viuen.

    Tots aquests projectes comparteixen un mateix propòsit: fer que els joves siguin protagonistes del seu entorn i de la seva transformació, fomentant així els valors democràtics, que en aquests temps incerts es veuen amenaçats.

    Després d’aquesta experiència, ens queda sempre l’esperança que el treball conjunt de joves i docents contribueixi a enfortir els valors democràtics que han de ser la identitat d’Europa, avui i en el futur.

  • Enfortint la Democràcia a través de l’Educació: DEMOCRAT News

    Per DEMOCRAT

    La democràcia és un pilar fonamental de la identitat europea, però enfronta desafiaments com la polarització, la digitalització i la crisi climàtica. En aquest context, el projecte DEMOCRAT sorgeix com una iniciativa innovadora que aposta per l’educació per a enfortir el compromís ciutadà i la resiliència democràtica.

    En el DEMOCRAT News explorem les principals troballes del projecte, incloent-hi el desenvolupament d’un marc de competències ciutadanes, la creació de Living Labs en diferents països de la UE i la implementació de projectes pilot en escoles. A més, es presenten recomanacions polítiques clau per a integrar l’educació per a la democràcia en els sistemes educatius europeus.

    Et convidem a llegir el DEMOCRAT News i descobrir com l’educació transformadora pot ser la clau per a consolidar una ciutadania activa i compromesa amb els valors democràtics:

    DEMOCRAT News 1 CAT

  • Quart taller nacional del projecte Democrat: Presentació d’eines d’avaluació de Competències de Ciutadania Democràtica Responsable.

    Per Alba Molas

     

    Impartit per l’equip del projecte Democrat en col·laboració amb l’IDP (Institut de Desenvolupament Professional), el dia 26 de novembre de 2024 es va realitzar en format telemàtic el segon taller de formació. El taller que anava dirigit al professorat interessat en Educació Cívica i Educació per a la democràcia (primària i secundària) va comptar amb l’assistència de 22 persones (de Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica), procedents de centres educatius de primària, secundària, universitats i associacions educatives.

    Gràfic 1. Les quatre competències de Ciutadania Democràtica Responsable (CDR)

     

    Els objectius del taller eren, d’una banda, presentar les eines per a avaluar l’acompliment de l’alumnat en 4 àrees clau de competències de Ciutadania Democràtica Responsable, descrites en el projecte DEMOCRAT: participació solidària, deliberació, judici i pensament crític i resiliència democràtica (Gràfic 1). I, especialment, fomentar el debat entre els i les participants i intercanviar opinions sobre les eines presentades

    Es va destacar la importància de la participació dels centres educatius per al projecte DEMOCRAT. Les escoles són fonamentals per a treballar nous enfocaments d’educació per a la democràcia. Actualment, hi ha més de 30 escoles que estan col·laborant amb el projecte entre tots els països del consorci. A Espanya concretament, hi participen 7 centres educatius de Catalunya, una escola de la Comunitat Valenciana i un altre centre educatiu de Madrid.

    Aquestes trobades, ofereixen la possibilitat de compartir idees, experiències i metodologies utilitzades a l’aula. En aquesta ocasió es va posar el focus a analitzar i comentar les eines d’Avaluació de Competències CDR (vegeu Gràfic 2), i com es poden afinar i adaptar als diferents nivells escolars.

    Gràfic 2.Els nivells de competències i els aspectes de les competències: perspectiva, coneixement / comprensió conceptual, agencia / autodirecció i entorn / aplicació d’aprenentatge.

     

    Les eines d’avaluació de competències CDR es basen en dos qüestionaris:

    1. Eina d’avaluació del professorat: Aquesta part esta dissenyada per a ajudar a les i els educadors a avaluar les competències CDR de l’alumnat a nivell de classe o grup i, opcionalment, a nivell individual.
    2. Eina d’autoavaluació de l’estudiant: Aquesta secció proporciona a les i els estudiants una eina d’autoavaluació per a avaluar els seus nivells de competència.

    Aquestes eines no són definitives, estan en progrés constant i es van adaptant i modificant a través del diàleg i la col·laboració amb la comunitat educativa. L’experiència i les opinions del professorat són necessàries per a desenvolupar i afinar la metodologia d’avaluació i valorar la seva eficàcia per a aconseguir els resultats desitjats. Si hi ha suggeriments de millora o simplificació s’obre el ventall de les propostes que es poden facilitar a la comunitat educativa, perquè l’objectiu és, que aquesta eina sigui flexible i adaptable a les escoles i que serveixi realment per a mesurar el seu progrés en la transmissió de les competències.

    El taller va combinar exposicions teòriques amb dinàmiques grupals. Els participants van treballar separats en dos grups: un grup d’educació primària i un altre d’educació secundària, per a valorar i comentar la metodologia i les eines presentades.

     

    En aquest sentit i, seguint amb l’estratègia de cocreació  del projecte DEMOCRAT, es va convidar als i les participants a expressar les seves opinions sobre els qüestionaris, formulant preguntes sobre: “La utilitat de l’eina d’avaluació de les competències per a l’alumnat” “Problemes i obstacles per a implementar l’eina d’avaluació de competències” o “El paper de l’alumnat en l’autoavaluació de les seves pròpies competències”

    De la posada en comú del treball en grups, es desprèn que l’avaluació de les competències democràtiques de l’alumnat no és senzilla. Implica enfocaments diferents, especialment quant al contingut i la manera de dur a terme l’avaluació i el nivell educatiu al qual s’avalua.

    Valoració de l’eina per part del grup de nivell de primària

    L’eina d’avaluació presentada per  DEMOCRAT es considera massa extensa i complexa per a l’alumnat de primària. Per això, es veu necessari simplificar i adaptar el qüestionari a aquest nivell. Es va posar com a exemple, la proposta d’una escola d’infantil i primària que adapta l’eina d’avaluació a cada etapa educativa del seu alumnat. Per exemple, a infantil es fan servir cartellets amb emoticones de “si” “no” i a primària qüestionaris molt senzills i visuals.
    Sobre aquesta proposta sorgeixen comentaris en relació amb el disseny dels qüestionaris i la importància de la visualització. Utilitzar símbols (per exemple, cares) pot condicionar les respostes; o els colors que dificulten l’identificar-se amb les emocions. Una idea interessant que sorgeix és implicar l’alumnat en l’elaboració del qüestionari, dialogar i reflexionar sobre les seves necessitats.

    Es posa en relleu que, els qüestionaris a més de ser una eina d’avaluació, poden ser útils com a eina de treball dins de l’aula, per a discutir temes relacionats amb la democràcia. Es considera una eina ambivalent quant a que té la capacitat per a recollir dades, però també per a fomentar la reflexió entre l’alumnat. Es tracta d’una eina flexible que, com una fotografia mostra la situació de l’alumnat en un moment determinat, és un punt de partida, és només una petita part de tota l’avaluació.

    Algunes persones opinen que per a valorar realment les intervencions que realitzen a les seves escoles és necessari tenir en compte l’opinió d’entitats que col·laboren amb elles o, per exemple, fer qüestionaris de satisfacció de les famílies. Això obre un ventall de possibles eines d’avaluació adaptades a la temàtica que treballa cada centre educatiu. Encara que, per a comparar les diferents intervencions, entre totes les escoles, es necessita una certa homogeneïtat quant a aquestes eines.

    Valoració de l’eina per part del grup de secundària:

    L’anàlisi de l’eina es va centrar en diferents qüestions. D’una banda, es considera que el plantejament dels nivells de competència és massa seqüencial, del nivell més baix al nivell més alt i es proposa desordenar les opcions per a evitar respostes automàtiques, sabent que l’última opció és la millor. D’altra banda, es va suggerir utilitzar un vocabulari més pròxim a l’alumnat.

    Una aportació comuna amb el grup de primària, va ser considerar que la pròpia eina d’avaluació pot ser part del procés d’aprenentatge; preguntant a l’alumnat per la seva opinió, i suggeriments de millora. Sent així que el propi grup objectiu es converteix al seu torn en codissenyador de les eines d’avaluació.

    Com a eina d’aprenentatge alternativa o complementaria als qüestionaris, una persona proposa fer una consulta a l’alumnat que contingui  totes les qüestions que es volen tractar en relació a la democràcia, per a generar alguna cosa que sigui col·lectiva, en grup, i no tan individual.

     Principals conclusions del taller:

    De la posada en comú del treball en grups, es desprèn que l’avaluació de les competències democràtiques de l’alumnat no és senzilla. Implica enfocaments diferents, especialment quant al contingut i la manera de dur a terme l’avaluació i el nivell educatiu al qual s’avalua.

    Una primera conclusió del grup de primària, és la necessitat de simplificar i adaptar el qüestionari a l’alumnat de primària i centrar les preguntes, en la mesura que sigui possible, al projecte que duu a terme cada centre educatiu. Així mateix, la visualització és important perquè l’alumnat se senti identificat i d’altra banda el llenguatge hauria de ser senzill i adaptat a les característiques de l’alumnat.

    Des del grup de secundària, es proposa desordenar les opcions i nivells de resposta del qüestionari per a evitar respostes automàtiques i afavorir la reflexió de l’alumnat.

    També, es proposa implicar l’alumnat i a les famílies en l’elaboració del qüestionari per a facilitar el dialogo i la reflexió, fent-los codisenyadors de les eines d’avaluació. Això permetria avaluar el nivell de complexitat i la familiaritat amb el llenguatge de l’eina.

    Una idea que destaca entre els diferents grups, és considerar el qüestionari en si mateix com una eina d’aprenentatge de discussió amb l’alumnat sobre la democràcia, que es treballa i evoluciona al llarg de la intervenció. Això planteja la qüestió sobre la flexibilitat de l’eina que pot canviar i progressar constantment. No obstant això, una certa homogeneïtat del qüestionari és necessària per a fer una comparativa de les intervencions de les diferents escoles que participen en el projecte.

    Algunes escoles plantegen la necessitat de realitzar avaluacions complementàries, per exemple, a les famílies i entitats que col·laboren en el seu projecte local, per a valorar el funcionament real de les intervencions. Sens dubte, aquest treball que realitzen aquestes escoles seria molt beneficiós per al projecte DEMOCRAT i la caixa d’eines final.

    Una altra aportació al debat va ser la idea que, talment com en les democràcies participatives, s’ha de tendir a l’avaluació conjunta, on l’alumnat treballa i aprèn en grup. Un exemple seria realitzar una consulta col·lectiva en lloc dels qüestionaris que són més individuals.

  • Detecció i difusió d’informació falsa: Enfortint les Capacitats Democràtiques crucials

     

    Per Daniel Montolio i Karsten Krüger

    Detecció de desinformació: Desafiaments i impactes en les democràcies

    La proliferació de desinformació en les plataformes de xarxes socials representa una amenaça considerable per a la qualitat  del discurs públic i la integritat dels processos democràtics (Reglitz, 2022; McKay & Tenove, 2021; Silva & Proksch, 2021). La capacitat de classificar i identificar amb precisió la desinformació és essencial per a mitigar els seus efectes adversos. De fet la interacció entre el coneixement científic, el debat democràtic i la proliferació de l’esoterisme, el pensament conspiratiu i la desinformació ha sorgit com una àrea crítica

    Se suposa que una desinformació política significativa pot influir en l’orientació política de la població i, posteriorment, en el resultat de les eleccions. No obstant això, hi ha una notable absència d’estudis que analitzin el seu impacte en la democràcia. Un estudi recent de Sato et al. (2023) aborda aquesta bretxa analitzant l’impacte de la desinformació i la manipulació en els sistemes polítics, distingint entre règims autoritaris i democràtics.

    Els resultats confirmen l’impacte perjudicial de la desinformació i les notícies falses en la qualitat de la democràcia, independentment del tipus de règim democràtic. Per contra, en els règims autoritaris, la desinformació s’empra com una eina per a la propaganda governamental autoritària.

    A diferència de les autocràcies, s’ha observat que la presència de desinformació en les democràcies dona lloc a nivells creixents de polarització política entre aquells que creuen en la informació falsa i tendeixen a alinear-se amb moviments antidemocràtics o antiliberals, i aquells que no creuen en la informació falsa i tendeixen a alinear-se amb els moviments democràtics. Això condueix a majors nivells de mobilització en tots dos costats, la qual cosa al seu torn fa que els resultats siguin menys predictibles.

    Sato y cols. (2023) va citar l’exemple del Brasil, on la tendència il·liberal es va invertir a causa de la forta mobilització de la societat civil democràtica (vegeu també Tomini, Gibril, & Bochev, 2023).

     

    Difusió d’informació falsa: Patrons de Comportament i Factors d’influència

    L’enquesta es va realitzar en dues etapes durant un període de 12 dies. En la primera ona, els enquestats van avaluar deu titulars. En la segona onada, es va demanar als enquestats que qualifiquessin vuit titulars de la mateixa manera que en l’onada inicial, i després responguessin preguntes relacionades amb les seves inclinacions socioeconòmiques i polítiques. La retroalimentació sobre la veracitat dels titulars no es va proporcionar als enquestats fins a la conclusió de la segona onada. L’enquesta es va dur a terme en quatre països europeus: Alemanya, Irlanda, Polònia i Espanya. Tota la documentació de l’enquesta es va traduir als quatre idiomes pertinents, amb algunes preguntes adaptades a països específics.

    L’anàlisi de les dades de l’enquesta va llançar dos resultats clau: la probabilitat de determinar amb precisió la veracitat de les notícies i la probabilitat de compartir aquestes notícies en les xarxes socials. En primer lloc, examinem qui és més probable que avaluï correctament la veracitat de les notícies. Els nostres resultats indiquen que no hi ha una diferència perceptible en la capacitat dels individus per a classificar correctament els titulars veritables o falsos.

    Els resultats demostren que, en general, les persones són competents a l’hora d’identificar amb precisió si un titular és veritable o fals. El percentatge mitjà d’encert entre els enquestats és del 68,4%, la qual cosa constitueix un assoliment digne d’esment.

    Cal destacar que els enquestats van demostrar una capacitat significativament menor per a classificar les notícies amb contingut polític. Això indica que els biaixos i preferències polítiques poden exercir un paper important a l’hora d’influir en la precisió de la classificació de les notícies. A més, els nostres resultats suggereixen que les persones que admeten haver confiat prèviament en la desinformació no són tan hàbils com uns altres per a detectar la naturalesa dels titulars als quals s’enfronten.

    En segon lloc, avaluem fins a quin punt els participants estarien disposats a compartir els titulars que han llegit en les xarxes socials. Els resultats de l’experiment de desinformació demostren que la majoria dels adults són capaços d’identificar la desinformació i no se senten inclinats a difondre-la. Només una minoria d’aquest grup està disposada a prendre mesures contra la font de desinformació i notícies falses. Un segon grup de persones és capaç d’identificar la desinformació i les notícies falses, però les comparteixen amb altres en línia per diverses raons. Un tercer grup de persones, que comparteixen informació errònia sense identificar-la com a tal, hauria d’aprendre a avaluar la informació de manera més efectiva, inclosa la seva font.

    L’estudi destaca la necessitat d’obtenir una comprensió més profunda de la complexa relació entre els factors socioeconòmics i l’alfabetització mediàtica. A la llum del desafiament actual que planteja la desinformació per al discurs públic informat i els processos democràtics, aquestes idees són vitals per al desenvolupament d’estratègies efectives per a millorar la comprensió pública i la resiliència contra la desinformació..

    En recerques futures hauria d’estudiar-se l’eficàcia de les iniciatives educatives i les mesures polítiques adaptades als diferents grups demogràfics per a reduir la propagació de la desinformació. En identificar els factors que influeixen en la detecció i difusió de la desinformació, aquesta recerca contribueix a l’esforç més general per a protegir els valors democràtics i promoure una ciutadania ben informada en l’era digital.

    Desenvolupar la resiliència enfront de la desinformació: El paper de la competència i l’educació.

    Els resultats de l’experiment, juntament amb la literatura existent sobre desinformació i notícies falses, van proporcionar informació per al disseny del procés d’aprenentatge sobre la competència de judici de la informació, tal com es defineix al projecte DEMOCRAT finançat per la UE (vegeu la taula 1). L’avaluació de la informació no sols ha de referir-se a la valoració de la fiabilitat i exactitud de les fonts d’informació i de la pròpia informació, sinó que també ha d’incloure la reacció de les persones davant la informació falsa o desinformació identificada. Això coincideix amb recerques recents sobre aquest tema.

     

    Taula 1: Competències clau d’una ciutadania democràtica responsable.

    Coneixements Habilitats Actituds
    Ser competent per jutjar què és informació fiable i què no ho és, saber avaluar la fiabilitat de les dades rebudes i interpretar-les. Conèixer les eines per a buscar, trobar informació i avaluar la seva fiabilitat i veracitat. Estar sempre disposat a tornar a comprovar la veracitat i fiabilitat de la informació

     

    Hi ha  diversos estudis que examinen la motivació darrere de l’intercanvi d’informació falsa. Aquests inclouen estudis sobre la senyalització de l’afiliació grupal (Brady et al., 2020), l’autopromoció (Islam et al., 2021), el pensament conspiratiu (Melchior & Oliveira, 2024), l’extremisme polític i la incitació al caos (Petersen, 2023), així com estudis que exploren fins d’entreteniment (Jahanbakhsh et al., 2021; Acerbi, 2019; Tandoc et al., 2018; Waruwu et al., 2020).

    A més, s’ha investigat la possible influència de les plataformes de xarxes socials en l’amplificació de la desinformació (Ceylan et al., 2023; Lindström et al., 2021). Un estudi d’Altay et al. (2020) suggereix que la preocupació per perdre la pròpia reputació social i personal poden ser un factor significatiu per a reduir la probabilitat que la desinformació identificada es comparteixi sense marcar-la com a desinformació. El tercer grup de persones, que comparteix la desinformació sense identificar-la com a tal, hauria d’aprendre a avaluar millor la informació, però també la seva font.

    La recerca sobre com els individus avaluen la informació i reaccionen a la desinformació ha posat en relleu dos punts clau. En primer lloc, existeixen limitacions inherents a la capacitat d’una persona per a avaluar la fiabilitat i exactitud de la informació. En segon lloc, és fonamental comprendre com responen els ciutadans a la informació qüestionable i a la desinformació. Això ha portat a perfeccionar la definició de competència informativa, fent més èmfasi en la fase de reacció, ja que la reacció davant qualsevol informació, especialment la dubtosa, és fonamental per a reduir la propagació de la desinformació.

  • Quatre formes poderoses en què la innovació social en educació impulsa els valors democràtics a les escoles

    Quatre formes poderoses en què la innovació social en educació impulsa els valors democràtics a les escoles

    En un moment en què les democràcies modernes s’enfronten a una sèrie de desafiaments socials, fomentar els valors democràtics des d’una edat primerenca mai ha estat tan crucial. El projecte DEMOCRAT està mostrant el camí en introduir la innovació social en els entorns educatius, brindant un marc per a la participació democràtica del qual es beneficien els estudiants, els educadors i les comunitats per igual. En aquesta entrada, explorem quatre vies transformadores en les quals la innovació social en l’educació està modelant als ciutadans democràtics del demà a través de les iniciatives del projecte DEMOCRAT.

    1. Creant entorns d’aprenentatge inclusius amb Living labsLa innovació social en l’educació és l’eix central de l’enfocament del projecte DEMOCRAT, finançat per la UE, un dels mètodes principals de qual implica l’ús de Living labs (laboratoris vivents). Els Living labs són espais on educadors, estudiants i membres de la comunitat col·laboren per a explorar nous enfocaments d’educació per a la democràcia. En fomentar la participació pràctica i la resolució de problemes del món real, els Living labs creen un entorn d’aprenentatge dinàmic on tots tenen veu.Aquests laboratoris no sols se centren en els aspectes teòrics de la democràcia, sinó que permeten als participants experimentar-la de primera mà. Aquest enfocament promou la participació activa i fomenta un fort sentit de responsabilitat entre els estudiants, empoderant-los perquè s’apropiïn del seu aprenentatge. És una forma innovadora d’integrar la democràcia en la pràctica educativa diària, establint les bases per a la participació cívica per a tota la vida. A més, els Living labs encoratgen als participants a treballar en projectes rellevants per als seus contextos locals, assegurant que el coneixement adquirit sigui pràctic i aplicable.Un aspecte significatiu d’aquests laboratoris és que evolucionen amb l’aportació dels participants, adaptant-se contínuament a nous desafiaments. En encoratjar als estudiants i educadors a explorar temes com la governança local, la presa de decisions i l’organització comunitària, els Living labs promouen el pensament crític i l’empatia, que són vitals per a les societats democràtiques. Els Living labs no sols recolzen la visió del projecte DEMOCRAT, sinó que també serveixen com a models replicables que poden influir en l’educació democràtica més enllà del context immediat, potenciant la innovació social en l’educació.
    1. Involucrant a les parts interessades per a donar forma a la innovació social en l’educacióUna de les principals fortaleses del projecte DEMOCRAT és la seva capacitat per a reunir una àmplia gamma de parts interessades, des d’educadors i responsables polítics fins a pares i mares i estudiants. La innovació social en l’educació depèn de la participació inclusiva, i el model del projecte DEMOCRAT dona prioritat a les veus que sovint estan subrepresentades en el procés de formulació de polítiques.A través de tallers, fòrums i plataformes en línia, les parts interessades participen en la resolució col·laborativa de problemes, compartint idees i perfeccionant les eines i els plans d’estudi utilitzats a les aules. En involucrar a tots els que exerceixen un paper en l’educació, el projecte DEMOCRAT garanteix que els valors democràtics s’inculquin no sols en els estudiants, sinó també en els sistemes educatius que els recolzen.Aquest model de participació salva el desfasament entre el coneixement teòric i l’aplicació en el món real. Permet als participants contribuir significativament al desenvolupament del currículum, oferint perspectives que reflecteixen diverses necessitats i desafiaments. A més, a través del diàleg actiu i la col·laboració, el projecte DEMOCRAT fomenta un sentit de responsabilitat compartida essencial per a crear innovació social sostenible.

      Un altre element clau per a involucrar a les parts interessades és garantir que existeixin mecanismes de retroalimentació. S’encoratja a les parts interessades a proporcionar comentaris regulars que serviran de base per al desenvolupament i l’adaptació continus de les iniciatives del projecte DEMOCRAT. En captar una àmplia gamma de coneixements, el projecte DEMOCRAT cultiva un model flexible que pot donar resposta a unes dinàmiques socials canviants.

    1. Desenvolupant marcs competencials per a la ciutadania democràtica

      Una contribució significativa del projecte DEMOCRAT és el seu Marc de Competències per a una Ciutadania Democràtica Responsable. Aquest document descriu les habilitats i valors essencials que els estudiants necessiten per a navegar i contribuir a les societats democràtiques. Abastant àrees com el pensament crític, l’empatia i la responsabilitat cívica, el marc garanteix que l’educació democràtica vagi més enllà de l’aprenentatge acadèmic per a fomentar el creixement personal i la consciència social.

    El marc també està dissenyat per a ser adaptable, la qual cosa permet que escoles de tota Europa puguin implementar-ho de manera que s’alineï amb les seves necessitats educatives específiques. En incorporar les competències democràtiques en els plans d’estudi, el projecte DEMOCRAT ajuda als estudiants a desenvolupar una perspectiva integral i socialment conscient essencial en el món interconnectat d’avui.

    El marc abasta un ampli espectre d’habilitats democràtiques, des de la comprensió dels drets i deures cívics fins al foment d’habilitats per a un debat constructiu. En integrar aquestes competències en l’aprenentatge diari, el projecte DEMOCRAT està ajudant els estudiants a desenvolupar habilitats fonamentals que els preparen per a la participació activa en els processos democràtics.

    A través del marc de competències, el projecte DEMOCRAT també encoratja a les escoles a adoptar pràctiques democràtiques internament. Les escoles es converteixen en microcosmos de la societat democràtica on els estudiants practiquen el que aprenen, experimentant la democràcia de primera mà dins d’un entorn propici. Aquest model transformador no sols prepara als estudiants per a la participació democràtica, sinó que fomenta una cultura escolar positiva que valora la inclusió, el respecte i la responsabilitat.

    1. Ampliant l’èxit a través d’associacions estratègiquesPerquè la innovació social en l’educació tingui un impacte durador, ha d’estendre’s més enllà de les escoles i comunitats concretes. L’estratègia d’ampliació del projecte DEMOCRAT se centra en la creació d’aliances en múltiples regions per a incorporar àmpliament les pràctiques educatives democràtiques. A través de col·laboracions amb escoles, universitats i organitzacions cíviques, el projecte DEMOCRAT està convertint l’educació democràtica en una part estàndard de l’experiència d’aprenentatge.Els esforços d’ampliació del projecte també inclouen un sòlid procés d’avaluació i adaptació. En recopilar comentaris i ajustar les eines i els mètodes, el projecte DEMOCRAT garanteix que les seves innovacions continuïn sent rellevants i efectives, fins i tot a mesura que evolucionen els entorns educatius. Aquest compromís amb la millora contínua permet que el projecte abordi les necessitats canviants de la democràcia moderna, garantint un enfocament resilient i adaptable de l’educació per a la democràcia.Un component essencial de l’ampliació és el compromís del projecte DEMOCRAT de compartir recursos obertament. El projecte desenvolupa eines, marcs i guies que són accessibles per a qualsevol institució educativa o comunitat interessada a fomentar els valors democràtics. En oferir eines i models pràctics, el projecte DEMOCRAT permet a les escoles i organitzacions la implementació de pràctiques democràtiques de manera independent, garantint que l’abast i l’impacte del projecte s’estenguin molt més allà dels inicials.

      A través de les seves associacions estratègiques, el projecte DEMOCRAT també està creant una xarxa d’educadors i líders comunitaris dedicats als principis de la ciutadania democràtica. Aquesta xarxa brinda suport continu, aprenentatge compartit i oportunitats de col·laboració, reforçant l’impacte de la innovació social en l’educació i inspirant a una nova generació de ciutadans democràtics.

    Conclusió

    El projecte DEMOCRAT és un testimoniatge del poder transformador de la innovació social en l’educació. En fomentar entorns d’aprenentatge inclusius, involucrar a una àmplia gamma de parts interessades, desenvolupar marcs integrals per a la competència democràtica i ampliar les pràctiques reeixides, el projecte està donant forma activament a la pròxima generació de ciutadans i ciutadanes democràtics. A mesura que aquests valors s’arrelen a les aules de tota Europa, el projecte DEMOCRAT es consolida com un model a través del que l’educació pot formar ciutadans i ciutadanes compromesos i responsables disposats a contribuir a una societat democràtica florent.

  • Combatre les narratives conspiratives, les fake news i el discurs d’odi en l’educació i a través d’ella en les societats postdigitals

    Combatre les narratives conspiratives, les fake news i el discurs d’odi en l’educació i a través d’ella en les societats postdigitals

    Per Fabian Virchow

    Les teories de la conspiració (TC) han estat examinades des de diverses disciplines acadèmiques, cadascuna de les quals ofereix perspectives i metodologies úniques. En psicologia, els investigadors estudien els processos cognitius i els trets de personalitat que porten a les persones a creure en TC. Això inclou examinar els biaixos cognitius, com el biaix confirmatiu i la necessitat de tancament.[i] La sociologia aborda la dinàmica social i els comportaments grupals associats amb les creences conspiratives inclosa la forma en què la identitat social i la pertinença a un grup influeixen en les percepcions de les conspiracions. [ii] Els estudiosos de la ciència política analitzen el paper de les TC en contextos polítics, inclòs el seu impacte en l’opinió pública, el comportament polític i la governança. La relació entre el poder, l’autoritat i les narratives és un enfocament clau.[iii] En el camp dels estudis de comunicació, l’atenció se centra en com les TC es propaguen a través dels mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials. Analitzen el paper de la desinformació i l’enquadrament de les TC en el discurs públic. [iv] Els investigadors en estudis culturals examinen el significat cultural de les TC, inclosa la seva representació en la cultura popular i el seu paper en la configuració de les narratives col·lectives. Els historiadors estudien les teories conspiratives del passat i les seves conseqüències, examinant com s’han interpretat els esdeveniments històrics a través d’una lent conspirativa i l’impacte social d’aquestes narratives. Els antropòlegs poden explorar com es manifesten les teories conspiratives en diferents cultures i societats, analitzant els seus significats i funcions dins de contextos culturals específics. Els filòsofs discuteixen els problemes epistemològics que envolten a les TC, incloses les qüestions sobre el coneixement, creença i naturalesa de la veritat. En conjunt, aquests enfocaments interdisciplinaris contribueixen a una comprensió més completa de les complexitats que envolten a les TC, el seu impacte en la societat i la seva propagació.

    Alguns exemples podrien il·lustrar que la creença en teories de la conspiració no és un fenomen perifèric. Jabkowski et al.[v] han demostrat que, en molts països europeus, entre el 20 i el 30% de la població creu en teories conspiratives relacionades amb la COVID-19. La teoria conspirativa QAnon s’ha  estès ràpidament per diversos països després d’originar-se als EUA.[vi] A més, hi ha diverses TC sobre la destrucció de les Torres Bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. La més destacada de les quals és que aquesta va ser el resultat de demolicions controlades, en lloc d’un col·lapse estructural a causa de l’impacte i al foc.[vii] Finalment, cal recordar que la teoria conspirativa antisemita entorn del text falsificat Els protocols dels savis de Sion continuen tenint ressonància a tot el món. [viii]

    Si bé les teories de la conspiració inclouen regularment desinformació i notícies falses, aquestes últimes també tenen lloc sense estar integrades en les TC. Encara que el terme “informació errònia” ha d’aplicar-se a la informació falsa o enganyosa que es difon sense mala intenció, la desinformació és informació deliberadament falsa que es crea i difon per a enganyar o manipular l’opinió pública. Sovint s’utilitza amb finalitats polítiques, per exemple, per a sembrar desordres públics o per a soscavar la confiança en les institucions polítiques.[ix] Des de 2016, després de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units i a partir dels seus mètodes de comunicació, el terme  fake news ha esdevingut majoritari.[x] En aquest context, fake (fals) significa “superxeria”, “falsificació” o simplement “invenció”. En conseqüència, les fake news són notícies falses disfressades de notícies reals.

    Les fake news i les teories de la conspiració sovint van de bracet amb els discursos d’odi.[xi] Avui dia, els actes d’incitació a l’odi tenen un abast molt més gran gràcies a l’extensió de l’esfera virtual.[xii] Els discursos d’odi plantegen diversos perills significatius, entre els quals:

    1. Incitació a la violència: Els discursos d’odi poden provocar que individus o grups cometin actes de violència contra comunitats prèviament assenyalades.
    2. Normalització dels prejudicis: Poden legitimar actituds i comportaments discriminatoris, facilitant la propagació de la intolerància.
    3. Divisió social: Els discursos d’odi fomenten la divisió dins de la societat, la qual cosa condueix a una mentalitat de “nosaltres contra ells” i agreuja els conflictes.
    4. Mal psicològic: Les víctimes de discursos d’odi poden experimentar traumes, ansietat i depressió, la qual cosa afecta el seu benestar mental.[xiii]
    5. Supressió de la llibertat d’expressió: En entorns on els discursos d’odi circulen sense control, les persones poden sentir-se insegures per a expressar les seves opinions, la qual cosa constreny el diàleg constructiu.
    6. Marginació: Els grups assenyalats com a blanc poden quedar encara més marginats, la qual cosa porta a una disminució de la seva representació social i política.
    7. Repercussions legals: Els discursos d’odi poden donar lloc a desafiaments legals complexos, ja que les lleis varien àmpliament segons la jurisdicció i poden conduir a un ús indegut o extralimitat.

     

    Abordar els discursos d’odi requereix un acurat equilibri entre la protecció de la llibertat d’expressió i la prevenció de danys a les persones i les comunitats.
    Rebutjar els discursos d’odi requereix un esforç col·lectiu a múltiples nivells. Les estratègies efectives inclouen que les organitzacions, les escoles i les plataformes estableixin polítiques clares contra els discursos d’odi i les facin complir, i que descriguin els comportaments inacceptables i les seves conseqüències. Així mateix, caldria implementar formes accessibles perquè les persones denunciïn els discursos d’odi, garantint que les queixes siguin preses de debò i abordades amb promptitud. També podria ser útil encoratjar a les persones i a les comunitats a respondre als discursos d’odi amb contradiscursos constructius[xiv], promovent la tolerància i la comprensió, al mateix temps que s’ofereixen recursos i suport a les persones afectades pels discursos d’odi, fomentant un sentit de comunitat i resiliència. Quant a les mesures legals, les lleis que penalitzen els discursos d’odi i equilibren els drets a la llibertat d’expressió, segons el context i la jurisdicció, també són una contribució útil.

    Respecte a la lluita contra les TC i les notícies falses, un enfocament multifacètic que assumeixi la responsabilitat d’una àmplia gamma d’actors hauria d’incloure que els governs i les institucions es comuniquin de manera transparent i coherent, especialment durant les crisis, per a generar confiança i reduir l’atractiu de les teories conspiratives. Les plataformes de xarxes socials poden implementar polítiques més estrictes per a reduir la difusió de la informació falsa i, al mateix temps, equilibrar les consideracions sobre la llibertat d’expressió. També podria ser útil que les comunitats locals organitzessin tallers per a abordar temors i preocupacions específics, fomentant la resiliència contra la desinformació. Aquests enfocaments han de promoure el recurs a organitzacions de verificació de dades amb bona reputació i encoratjar a les persones a verificar la informació abans de compartir-la. A més, s’ha de posar en relleu als experts i fonts de confiança capaces de contrarestar la desinformació de manera efectiva, fent que els seus missatges siguin més accessibles i pròxims.
    Per descomptat, les escoles i el sector educatiu tenen un paper essencial que exercir, especialment pel que fa als joves[xv] donada la intensitat amb la qual aquests utilitzen les xarxes socials.[xvi] En general, es tracta d’enfortir l’alfabetització mediàtica (informatius) i l’alfabetització digital.[xvii] Si ens centrem en el paper de les escoles i els docents, caldria esmentar sis elements clau:

     

    1. Alfabetització mediàtica: Ensenyar habilitats de pensament crític i alfabetització mediàtica a les escoles per a ajudar les persones a avaluar les fonts, comprendre els prejudicis i identificar la informació errònia, com la que vehiculen les teories conspiraries.
    2. Educació i conscienciació: Promoure programes que eduquin a les persones sobre l’impacte dels discursos d’odi, fomentant l’empatia i la comprensió entre diversos grups.
    3. Diàleg obert: Crear espais segurs per a les converses sobre els discursos d’odi i les seves conseqüències, permetent que les persones comparteixin experiències i perspectives.
    4. Espais més segurs: Els llocs, places i espais segurs són importants perquè molts grups marginats es protegeixin de la discriminació i intercanviïn idees.
    5. Ser conscients de la propagació i la profunditat de la desconfiança cap als mitjans de comunicació i cap als actors polítics establerts.[xviii]
    6. Formar als docents: Els docents no són immunes als discursos d’odi ni a les notícies falses; rares vegades estan per davant dels estudiants quant a coneixements i seguretat en l’aplicació de les últimes tecnologies mediàtiques. També hi ha incertesa en tractar els temes esmentats en aquest article.[xix]

    Definicions com a “alfabetització mediàtica o digital”, enteses com la capacitat d’accedir, analitzar, avaluar, crear i comunicar de manera efectiva utilitzant diversos mitjans digitals, així com de comprendre com es construeixen els missatges d’aquests mitjans, el propòsit que hi ha després d’ells i com influeixen en l’audiència, de reconèixer el seu biaix, distingir entre informació de confiança i falsa, per a convertir-se en un consumidor i creador de mitjans informat i responsable, poden donar una idea sobre l’objectiu perseguit, però no són necessàriament útils en classe.

    Per exemple, hi ha una diferència si un professor/a s’enfronta de sobte a un estudiant que presenta narratives conspiratives i un professor/a que fa de les teories conspiratives un tema de classe motu propi. En el primer cas, tingueu clar que el problema està a classe. Per tant, no convé ignorar-ho. Respecte a la seva reacció com a professor/a, primer verifiqui si té el coneixement per a abordar directament aquesta TC en particular. En cas contrari, no l’abordi, ja que obriria un espai per a especulacions que no podria corregir ni contextualitzar. En canvi, pot preguntar a l’estudiant quina és la font a la qual es refereix i demanar per què li interessa tant. Com a professor/a, pot explicar el seu nivell de coneixement o desconeixement respecte a aquesta TC en particular i preparar-se bé per a bregar amb el problema la pròxima vegada que es reuneixi amb els seus estudiants. Si té la seguretat que la TC s’esmenta només amb el propòsit de provocar, abordi-la com a tal i ignori-la.

    En el segon cas, seleccioni un tema d’interès general per al qual hi hagi disponibles fonts i material suficients. Els casos històrics del segle XVIII al XX són més fàcils que els més recents, com per exemple el Nou Ordre Mundial o el 11-S. L’objectiu d’abordar el problema no és refutar les moltes TC que circulen, sinó educar als estudiants sobre com s’estructuren les TC, per què atreuen l’interès de les persones i com poden identificar-les com a falòrnies. Probablement pot agregar exemples de conspiracions reals per a identificar clarament la diferència. Comenci amb els fets històrics, no amb la TC.[xx] De manera més general, tracti d’esbrinar fins a quin punt l’individu amb qui es parla ja està inclinat al pensament TC. Això marcarà la diferència en com fer-hi front.[xxi]

    Els discursos d’odi són l’altre gran problema. Es podria agregar aquí una cita més llarga d’una publicació recent que reflecteix algunes de les reflexions anteriors: “1. Abordar el problema (no ignorar-lo!): Amb massa freqüència, quan els docents escolten discursos d’odi, tendeixen a ignorar-los perquè no estan segurs de com abordar-los. Els professors poden pensar: ‘No estic segur de què dir’ o […] ‘No és el meu problema’. Sempre que escoltin discursos d’odi, mestres i líders han de posicionar-se immediatament en contra d’ells, dir-los als estudiants que tals discursos i accions no seran tolerats i ser ferms en aquesta postura. El silenci sobre aquests assumptes és complicitat, no protegeix els  i les estudiants i només dona peu al fet que el llenguatge d’odi sigui més utilitzat a l’aula o al pati de l’escola. 2. Investigui el tema o el llenguatge ofensiu: Quan el llenguatge d’odi li agafi per sorpresa, usi’l com un moment d’aprenentatge per a vostè i per als i les seves alumnes. Però sempre cal tenir en compte que no podem ensenyar el que no sabem. Si no coneixem la història del llenguatge d’odi utilitzat per a degradar a diferents grups racials/ètnics, dones, persones  LGBTQ+,persones d’orígens religiosos particulars o persones que van néixer en un altre país, llavors hem d’aprendre. És responsabilitat del professorat educar-se i estudiar sobre uns temes, problemes i llenguatges que són divisius o inciten a l’odi. […] 3. Millori la seva pròpia alfabetització racial: […] La demografia racial, ètnica i lingüística del nostre país està canviant ràpidament. Per tant, el professorat necessita augmentar la seva alfabetització racial per a comprendre, connectar-se i ensenyar millor als i les estudiants d’avui. Els delictes d’odi basats en la raça continuen sent el tipus número u de delictes d’odi […]. L’odi s’aprèn, i tots els adults han de parlar-ne […]. 4. Examinar el contingut del currículum: Sovint, els continguts escolars i curriculars poden contenir llenguatge, exemples o imatges que transmeten implícita o explícitament missatges d’odi. El professorat ha de ser diligent en l’examen de tot allò que pugui ser controvertit en llibres de text, literatura o els vídeos compartits a l’aula. Aquest contingut ha d’excloure’s del que se’ls ensenya als estudiants, però el professorat capacitat pot optar per mantenir debats educatius sobre per què s’utilitza un llenguatge determinat en el contingut i per què s’ha d’eliminar. 5. Generi un debat en la seva classe sobre el llenguatge d’odi: Independentment del nivell o la matèria, el professorat ha de tenir converses des de les etapes inicials i amb  freqüència sobre la tolerància zero per al discurs d’odi a les seves aules i en tota l’escola. Introdueixi conceptes i lliçons sobre la història d’unes certes paraules i com es van usar per a deshumanitzar a les persones. […] 6. Portar oradors convidats: Un dels enfocaments més poderosos que els mestres poden adoptar per a ajudar els i les estudiants a aprendre sobre la diversitat és escoltar de primera mà a persones de diferents grups que poden parlar sobre pràctiques culturals, experiències viscudes o esdeveniments històrics que siguin apropiats per a la seva edat i estiguin vinculats a un tema en particular”.[xxii]

    Combatre la desinformació, els discursos d’odi i les teories conspiratives a les aules continua sent una tasca desafiadora però essencial que requereix dedicació i perseverança.

    •••

    [i] Vegeu Ted Goertzel (1999): Belief in Conspiracy Theories. Political Psychology 15(4): 731-742; Jan-Willem van Prooijen (2022): Psychological benefits of believing conspiracy theories. Current Opinion in Psychology 47: 101352.

    [ii] Vegeu Michael Barkun (2013): A Culture of Conspiracy: Apocalyptic Visions in Contemporary America. Berkeley: University of California Press; Hayagreeva Rao & Henrich R. Greve (2024): The Plot Thickens: A Sociology of Conspiracy Theories. Annual Review of Sociology 50: 191-207.

    [iii] Vegeu Roland Imhoff y Martin Bruder (2014): Speaking (un-)truth to power: Conspiracy mentality as a generalised political attitude. European Journal of Personality 28(1): 25-43; Julien Giry & Pranvera Tika (2020): Conspiracy Theories in Political Science and Political Theory. In: Michael Butter & Peter Knight (eds.) Handbook of Conspiracy Theories. London: Routledge, pp. 108-120.

    [iv] Vegeu Adam M. Enders et al. (2024): The Relationship Between Social Media Use and Beliefs in Conspiracy Theories and Misinformation. Political Behavior 45: 781-804; Matteo Cinelli (2022): Conspiracy theories and social media platforms. Current Opinion in Psychology 47: 101407.

    [v] Vegeu Piotr Jabkowski et al. (2023): Exploring COVID‑19 conspiracy theories: education, religiosity, trust in scientists, and political orientation in 26 European countries. Scientific Reports 13(1): 18116.

    [vi] Vegeu CeMAS – Center für Monitoring, Analyse und Strategie (2022): Q VADIS? The Spread of QAnon in the German-Speaking World. Berlin: CeMAS.

    [vii] Vegeu Carl Stempel et al. (2007): Media Use, Social Structure, and Belief in 9/11 Conspiracy Theories. Journalism & Mass Communication Quarterly 84(2): 353-272.

    [viii] Vegeu Esther Webman (ed.): The Global Impact of the Protocols of the Elders of Zion. London: Routledge.

    [ix] Vegeu Parlamento Europeo/Subcomisión DROI (2021): The impact of disinformation on democratic processes and human rights in the world. Brussels. https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/STUD/2021/653635/EXPO_STU(2021)653635_EN.pdf

    [x] Vegeu Andrew S. Ross y Damian J. Rivers (2018): Discursive Deflection: Accusation of “Fake News” and the Spread of Mis- and Disinformation in the Tweets of President Trump. Social Media + Society 4(2): https://doi.org/10.1177/2056305118776010.

    [xi] Vegeu Mika Hietanen y Johan Eddebo (2023): Towards a Definition of Hate Speech – With a Focus on Online Contexts. Journal of Communication Inquiry 47(4): 440-458.

    [xii] Vegeu Naganna Chetty y Sreejith Alathur (2018): Hate speech review in the context of online social networks. Aggression and Violent Behavior 40: 108-118.

    [xiii] Vegeu Jeremy Waldron (2012): The Harm in hate Speech. London/Cambridge, MA: Harvard University Press.

    [xiv] Vegeu Rachel Fraser (2023): How to talk back: hate speech, misinformation, and the limits of salience. Politics, Philosophy & Economics 22(3): 315-335.

    [xv] Vegeu UNESCO (2023): Combatir el discurso de odio a través de la educación. París. https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000390977.locale=es

    [xvi] Vegeu Heidi Mercenier et al. (2021): Teens, Social Media, and Fake News. In: Guillermo Lopez-Garcia et al. (eds.) Politics of Disinformation. Hoboken: Wiley-Blackwell, pp. 161-172.

    [xvii] Vegeu Stephanie Craft et al. (2017): News media literacy and conspiracy endorsement. Communication and the Public 2(4): 388-401; Florence Namasinga Selnes (2024): Fake news on social media: Understanding teens’ (Dis)engagement with news. Media, Culture & Society 46(2): 376-392.

    [xviii] Vegeu Ana Pérez-Escoda et al. (2021): Fake News Reaching Young People on Social Networks: Distrust Challenging Media Literacy. Publications 9: http://doi.org/10.3390/publications9020024.

    [xix] Maihemuti Dil Dilimulatia et al. (2024): Talking about violent extremism: Experiences of Canadian secondary school teachers in four metropolitan areas. Journal of Deradicalization 40: 72-113; Ludwig Bilz et al. (2024): Teachers’ intervention strategies for handling hate-speech incidents in schools. Social Psychology of Education online first: http://doi.org/10.1007/s11218-024-09929-9.

    [xx] Per a una guia més detallada, vegeu Jeremy Hayward y Gemma Gronland (2021): Conspiracy Theories in the Classroom Guidance for teachers. London: UCL.

    [xxi] Consulteu també per obtenir més material, Comissió Europea: Identifying conspiracy theories online via https://commission.europa.eu/strategy-and-policy/coronovirus-response/fighting-disinformation/identifying-conspiracy-theories_en

    [xxii] Citat de Tyrone C. Howard (2024): Equity Now. Justice, Repair, and Belonging in Schools. Thousand Oaks, CA: Corwin.

  • Disseny de Projectes Pilot Locals: una pedra angular del projecte Democrat

    Disseny de Projectes Pilot Locals: una pedra angular del projecte Democrat

    Introducció

    El disseny de projectes pilot locals (LPP, per les seves sigles en anglès), un dels eixos del projecte Democrat, se centra en la creació d’intervencions educatives que enforteixin les competències cíviques democràtiques. Aquests pilots són crucials perquè tenen com a objectiu capacitar estudiants i educadors de sis països de la UE (Estònia, Finlàndia, Alemanya, Irlanda, Polònia i Espanya) perquè participin activament en processos democràtics. En el marc més ampli de l’ educació per a la democràcia, aquests projectes pilot ofereixen solucions pràctiques i escalables per millorar l’ educació cívica. Mitjançant la incorporació de pràctiques democràtiques a les escoles, el resultat busca tancar la bretxa entre la teoria i la pràctica, fomentant una nova generació de ciutadans i ciutadanes democràtics responsables.

    Desenvolupament i implementació de projectes pilot locals

    Els LPP estan dissenyats per crear intervencions educatives en el món real que promoguin l’agència democràtica. Cada país participant té la tasca de desenvolupar diverses intervencions, adaptades a les necessitats específiques dels seus sistemes educatius. Els pilots impliquen a una gran varietat d’actors, entre els quals, professorat, estudiants, pares i mares, ONG i funcionaris públics, per garantir una àmplia base de suport i perspectives diverses.

    Els components clau del disseny dels LPP inclouen:

    • Xarxes específiques de cada país: cada projecte pilot requereix el desenvolupament d’una xarxa local, que reuneixi les parts interessades que col·laboraran per a dissenyar i implementar les intervencions.
    • Selecció i desenvolupament d’intervencions: els projectes pilot se seleccionen en funció de la seva rellevància per al context específic del país i les competències descrites en el marc conceptual del projecte Democrat. Aquestes competències se centren en la ciutadania democràtica responsable, la participació solidària, la deliberació, el judici crític i la resiliència democràtica.
    • Avaluació i ampliació: cada intervenció s’avalua en funció de la seva eficàcia per a desenvolupar competències cíviques, i els projectes pilot reeixits estan dissenyats per a poder ampliar-se per a la seva implementació en tota la UE.

     

    Competències bàsiques i nivells educatius

    Els projectes pilot estan dirigits a estudiants d’entre 8 i 16 anys, però alguns projectes pilot es poden estendre a estudiants més joves o grans, segons les necessitats del país. Les intervencions s’ emmarquen al voltant de competències democràtiques clau:

    • Participació solidària: encoratjar l’alumnat a participar en processos democràtics i advocar per la inclusió de grups marginats
    • Deliberació: desenvolupar la capacitat de participar en un diàleg reflexiu i respectuós sobre qüestions polítiques i socials.
    • Judici: cultivar habilitats de pensament crític per valorar la credibilitat de la informació, especialment en l’era digital.
    • Resiliència democràtica: desenvolupar la capacitat de respondre als desafiaments sense abandonar les normes i valors democràtics, especialment en temps de crisis.

    Aquestes competències són fonamentals per formar ciutadans responsables que puguin desenvolupar-se i contribuir als sistemes democràtics de manera eficaç. Els projectes pilot fomenten enfocaments educatius innovadors, com ara l’aprenentatge en acció i els mètodes creatius del sector cultural, inclosos el multimèdia i el teatre.

    Marc d’avaluació i valoració

    L’avaluació té un paper crucial en l’èxit dels LPP. El procés d’avaluació és multifacètic, centrant-se en:

    • Desenvolupament de les competències dels estudiants: el professorat avalua el progrés de l’alumnat en el desenvolupament de les competències democràtiques específiques. Les avaluacions prèvies i posteriors a la intervenció mesuren l’eficàcia de les intervencions..
    • Eficàcia de la intervenció: els professorat i els equips nacionals col·laboren per avaluar l’èxit global de la intervenció, incloent-hi la seva rellevància, mètodes i recepció dels estudiants.
    • Reflexió docent: els educadors també avaluen les seves pròpies pràctiques, identificant àrees per al desenvolupament i la formació.

    Els resultats d’aquestes avaluacions alimenten una anàlisi més àmplia, que ajuda a refinar les intervencions i orientar els futurs esforços d’ampliació. Es recomanen les avaluacions basades en grups de control, que proporcionen una visió comparativa de l’impacte de les intervencions.

    Conclusió

    El disseny de projectes pilot locals és una pedra angular del projecte Democrat, que ofereix un enfocament estructurat per integrar l’educació per a la democràcia en els diferents sistemes educatius de la UE. En centrar-se en competències democràtiques fonamentals, com la participació solidària, el pensament crític i la resiliència, els LPP proporcionen un marc pràctic per generar ciutadans responsables. El procés d’ avaluació i valoració integral garanteix que les intervencions reeixides es puguin adaptar i escalar, reforçant els valors democràtics en tot Europa. A mesura que el projecte Democrat avanci, aquests projectes pilot exerciran un paper fonamental en la configuració del futur de l’educació cívica i empoderament de la pròxima generació de ciutadans democràtics.

    Vol saber-ne més? Consulti el document 5.1

  • Un bon inici pel projecte “Read Right-Read Rights”

    Un bon inici pel projecte “Read Right-Read Rights”

    Per Clàudia Soler i Laborda (∗)

    Tranquil·litat, bon temps i verdor un 6 de juny de 2024, dins el All Hallows de la Dublin City University. En hores, allà reviuríem una autèntica Àgora grega, amb intercanvi d’idees, dubtes, coneixements, experiències, projectes, fraternitat i saviesa vingudes d’arreu d’Europa. Vaig aguditzar els sentits al llarg de tots els moments viscuts. Una companya de l’equip impulsor em va recomanar que no em perdés cap detall de la vivència, i així ho vaig intentar fer. Per a mi era un repte i una responsabilitat defensar el projecte de l’escola, a l’hora que fer vincles amb centres educatius d’arreu d’Europa. Les persones de l’equip Notus-Spain van ser autèntics ambaixadors de la trobada, facilitant al màxim que els tres mestres-professors de Catalunya que presentàvem projecte ens sentíssim partícips en tot moment del que s’anava esdevenint. Moltes gràcies Karsten, Daniel, Joan Antoni i Alba. I moltes gràcies a tot l’equip Democrat de Dublín, organitzador de l’event: Ben, Justin, John, Ebru.

    Després de la benvinguda inicial, tocava el torn als livinglabs en petit format. Vaig tenir el plaer de compartir temps i projectes amb Polònia, Estònia i Irlanda, així com també de les valuoses aportacions de la Carme i la Maria de l’equip Eucen, entre d’altres. Deu minuts d’explicació de projecte i deu minuts més de debat amb els presents per la millora de certs aspectes del projecte. Aquí és on es posava de relleu tots els punts forts i les potencialitats del projecte “Read Right-Read Rights”: sorgeix d’un projecte comú d’escola on tothom hi participa, està vinculat amb el Pla Lector de l’escola, el nou currículum i les aportacions de la Xarxa de Comprensió Lectora del Departament d’Educació de Catalunya, promou xarxa a través d’escola-família-entorn,….

    La posada en comú en gran grup, on s’hi va afegir Finlàndia, Holanda, Grècia, Portugal, Quebec…  va ajudar a refermar la finalitat de la trobada: que ens coneguéssim un xic més, i refinar tots els projectes exposats. La cloenda amb les dues conferències va donar altíssima rellevància al Workshop. Et senties partícip de quelcom molt valuós a nivell educatiu, cada aportació ajudava a ampliar mirades i a visibilitzar nous horitzons. Sacsejada democràtica. Una nova Àgora havia nascut per a mi i per a l’Escola Carrilet.

    (∗) Clàudia Soler i Laborda és directora de l’Escola Carrilet de Palafrugell, Catalunya

  • Educació per a la Democràcia: Qualitat de l’educació i avaluació

    Per Karsten Krüger

     

    En els debats sobre la governança del sistema educatiu nacional o regional, la qualitat de l’educació és una paraula clau, que com moltes altres paraules clau utilitzades en els debats i estratègies polítiques, continua sense explicar-se bé.

    En la majoria dels casos, la qualitat de l’educació està relacionada amb indicadors quantitatius com el nombre de docents, la proporció de docents per alumnes, el finançament i el finançament per part dels alumnes com a factors d’ entrada, la quantitat de temps d’instrucció directa, el grau d’aprenentatge actiu com a indicadors de procés o puntuació d’exàmens,  les taxes de graduació com a indicadors de productes i la inserció en el mercat laboral com a indicadors de resultats (vegeu Chapman, D. i Adams, D. 2002).[1] Se suposa que els indicadors quantitatius tenen alguna cosa a dir sobre la qualitat de l’educació. Aquest és el supòsit bàsic de l’enfocament de classificació, especialment en l’educació superior. Sense entrar en el debat sobre si els indicadors quantitatius podrien utilitzar-se per mesurar la qualitat, l’important és la definició subjacent de qualitat. Això requereix aclarir primer, què significa qualitat de l’educació?

    Segons la UNESCO[2], l’educació de qualitat empodera a l’individu, però no hi ha una definició unificada d’aquesta. «L’educació de qualitat és un concepte dinàmic que canvia i evoluciona amb el temps i els canvis en els contextos socials, econòmics i ambientals del lloc”, però un denominador comú és que l’educació “ha d’equipar totes les persones, dones i homes, perquè participin plenament en les seves pròpies comunitats i també siguin ciutadans del món.»

    El primer pas és preguntar-se pel nivell per al qual es defineix la qualitat de l’educació: per exemple, el sistema educatiu en el seu conjunt, el context concret d’aprenentatge dels alumnes (les escoles) o l’impacte en els individus. Aquest últim es defineix actualment a través de resultats d’aprenentatge (vegeu la Figura 1).

    Els resultats de l’aprenentatge es mesuren i avaluen generalment en termes d’alfabetització, matemàtica i coneixements d’altres disciplines escolars, com, per exemple, a l’estudi PISA. Però aquesta avaluació no cobreix els aspectes principals, que s’esmenten en la definició de la UNESCO: la plena participació en les seves comunitats i com a ciutadans al món. Tampoc cobreix una àmplia gamma de competències per a la vida, incloses les actituds i els valors. Aquest és el desafiament obert del mesurament de la qualitat de l’educació.

    Aquesta manca de mesurament de la qualitat de l’ educació en termes d’apoderament afecta directament l’educació cívica i l’ educació per a la democràcia, i sorgeix la qüestió de com es pot avaluar la ciutadania democràtica responsable i quins podrien ser indicadors per mesurar la qualitat de l’educació en les àrees d’educació democràtica o cívica a nivell del context d’aprenentatge i del sistema educatiu. Aquí entra en joc el concepte de competència.

    Figura 1: Factors que influeixen en la qualitat educativa

    En les darreres dècades, competència ha esdevingut la paraula clau per al disseny d’estratègies educatives internacionals i europees. D’acord amb Telling i Seapioni (2019) [3], aquest procés es va iniciar a principis de la dècada de 1970 amb la fase fundacional, que va finalitzar a finals de la dècada de 1990. La segona fase de consolidació com a terme clau per a les polítiques educatives es va iniciar en la dècada del 2000 amb l’ impuls de l’OCDE al seu estudi PISA i a la UE amb l’aprovació de l’anomenada Estratègia de Lisboa i el desenvolupament del Marc Europeu de Qualificacions, i a Europa amb la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior,  amb l’anomenada Estratègia de Bolonya al seu centre. En particular, l’Estratègia de Lisboa va fer posar més l’accent en el valor econòmic de l’educació, amb l’aprenentatge basat en competències en el seu centre (CEDEFOP 2009a). La tercera fase va començar a la UE després de la crisi financera i econòmica del 2009, ampliant el seu àmbit d’aplicació, introduint en el debat nous objectius, com la cohesió social, interculturalitat i habilitats socials.

    L’ origen conceptual del concepte competència és doble. Un es troba en el treball psicològic de White (1959)[4] i més tard de McClelland (1973)[5], que va ser utilitzat per Boyatzis (1982)[6] per elaborar un enfocament de competències per a la gestió de recursos humans a les empreses. Un altre origen és la idea de Chomsky de les competències lingüístiques i d’un parlant ideal que domina perfectament una llengua. D’acord amb Telling i Serapioni (2019), el canvi de competències en la gestió de recursos humans va ser un dels impulsors de la seva adaptació a les polítiques educatives en el primer període. Roegiers (2016)[7] va esmentar com un motor important cap a l’enfocament competencial, l’enfocament d’ensenyament per objectius que proposa prendre com a referència per al disseny curricular “el que l’alumne ha de dominar, sobre la base d’una divisió en objectius operatius” (Roegiers 2019: 10). Malgrat la seva creixent rellevància per a les polítiques educatives, o probablement la seva creixent rellevància política, la seva comprensió continua sent objecte de controvèrsia, però existeix una comprensió central com a resultat d’un procés d’aprenentatge i un atribut individual que es revela en l’acompliment (vegeu Telling i Seapioni 2019).

    L’ aplicació de l’ enfocament per competències en la política educativa europea en la dècada de 1990, tot i que la UE no té competència política en aquest àmbit, es va produir a través de la percepció que l’ educació és un motor de creixement i ocupació i el canvi cap a la concepció de l’aprenentatge permanent, delegant la responsabilitat als ciutadans en les seves trajectòries professionals, sent l’ocupabilitat la segona paraula clau (vegeu CE 1996).[8] Implica que la visió de l’educació i la formació s’ estengui a totes les etapes de la vida, però també a altres àmbits de l’educació com l’aprenentatge no formal i informal. El Llibre Blanc sobre Educació i Formació (CE 1995) de la Comissió Europea, que va aplanar el camí per a l’enfocament de l’aprenentatge permanent, continua utilitzant el terme ‘coneixement’ com a referència. Cinc anys més tard, emmarcat en l’anomenada Estratègia de Lisboa, el document estratègic “Fer realitat un espai europeu d’aprenentatge permanent” utilitzava el terme com a referència clau, però encara combinat amb el coneixement.[9] També en la Declaració de Bolonya de l’any 1999, que és el punt de partida de la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, es parla de competències, que es va convertir en el seu punt de referència en els anys següents per a l’esbós del Marc de Qualificacions per a l’Espai Europeu d’ Educació Superior i el disseny dels plans d’estudis d’educació superior[10], i més tard del Marc Europeu de Qualificacions i de tot el sistema educatiu europeu.

    La implementació de l’enfocament de competències va donar lloc al desenvolupament d’una àmplia gamma de competències clau, que es consideren «necessàries per a tothom per a la realització i el desenvolupament personal, l’ocupabilitat, la inclusió social i la ciutadania activa». La principal proposta de competències clau és el marc amb 8 competències: 1) competència en lectoescriptura; 2) competència multilingüe; 3) competència matemàtica i competència en ciència, tecnologia i enginyeria; 4) competència digital; 5) competència personal, social i d’aprendre a aprendre; 6) competència ciutadana; 7) competència emprenedora; i 8) competència en consciència i expressió culturals.

    Com van assenyalar Gordon et al. (2009) [11], les tres primeres competències poden vincular-se a les assignatures escolars i integrar-se en els seus plans d’estudi. Les altres cinc competències són transversals, ja que no es poden vincular fàcilment a una sola assignatura, la qual cosa implica diferents aspectes com el pensament crític, la creativitat, la resolució de problemes, l’empatia, i la gestió de les emocions. És a dir, s’han d’implementar de manera transversal en totes les àrees temàtiques. No obstant això, la pràctica escolar indica que sovint se’ls assignen àrees temàtiques específiques, prenent l’exemple de les competències ciutadanes i la seva vinculació amb les àrees temàtiques de ciències socials. En qualsevol cas, com argumentem a continuació, prendre de debò l’enfocament competencial implica repensar els mètodes d’avaluació.

    S’ assumeix que la implementació de l’enfocament competencial implica un trencament amb les estratègies centrades en el professor posant el focus en l’alumnat i els estudiants, la qual cosa implica un canvi de l’ensenyament a l’aprenentatge. Aquest canvi hauria de tenir implicacions per a l’ensenyament mateix i el paper dels docents, la qual cosa queda reflectida en el creixent debat sobre l’aprenentatge col·laboratiu[12] o aprenentatge cooperatiu[13] com l’aprenentatge basat en problemes, l’aprenentatge basat en projectes, l’aprenentatge per desafiaments i l’aprenentatge contextual entre d’altres.[14]

    El que probablement sigui encara més important és que els procediments d’avaluació també s’adaptin a l’enfocament de competències. Per a això, cal aclarir primer què significa competències. Utilitzem aquí una comprensió holística de la competència, la qual cosa significa, en primera instància, un compromís amb l’objectiu general de l’educació de donar suport als processos d’aprenentatge individuals per empoderar les persones. En el segon cas, es relaciona amb una àrea específica de la vida o del treball. Les persones competents són aquelles que poden actuar adequadament en situacions concretes donant resposta a l’expectativa dels altres aplicant els seus coneixements, habilitats i actituds apreses en entorns formals, no formals i informals per a una àrea social específica.[15]

    La competència és un potencial, que només pot ser observat en un acompliment concret i avaluat per un observador extern.[16] Aquesta complementarietat de competència i acompliment no ha rebut prou atenció en el debat sobre competències, però l’avaluació de competències depèn necessàriament dels resultats. L’avaluació de la idoneïtat d’una acció o d’una competència pressuposa sempre tenir una idea del que s’ha d’avaluar. Per a això és necessari establir criteris del que es considera una acció adequada, que en els sistemes educatius són fixats per avaluadors experts (vegeu Pfadenhauer 2014: 45) [17] definint els resultats d’aprenentatge esperats[18].

    A través de la definició de resultats d’aprenentatge o criteris similars per a l’avaluació de l’acció adequada, l’individu s’enfronta a un esquema normatiu d’acció competent segons el camp d’acció -per exemple, un cicle de formació professional o una assignatura escolar. L’individu les competències del qual s’ avalua, no té cap influència ni en la definició dels criteris ni de la situació, que s’ha preparat per la seva avaluació. Es tracta d’estàndards de competència que permeten concloure a partir del rendiment el grau de competència que ha assolit l’alumne.

    Figura 2: Model de l’aprenentatge de competències de ciutadania democràtica responsable

    Per aquesta raó, en el camp de l’educació cívica el debat sobre la bona ciutadania va cobrar rellevància preguntant quin tipus de ciutadania esperem. Tanmateix, com assenyalem en el document “Visió per a una educació la democràcia del Projecte DEMOCRAT”, la ciutadania és una figura que es troba en qualsevol Estat-nació, sigui democràtic o no. Per aquesta raó, és important definir què significa el comportament democràtic, definir els criteris d’avaluació, ampliar-los per a la seva avaluació a les escoles i determinar com avaluar.

    La Figura 2 mostra un model bàsic, de com una persona aprèn (o no) a convertir-se en un ciutadà democràtic responsable, que inclou també les persones que no són considerades per l’Estat com a ciutadans o els seus fills. Es basa en un model de treball proposat per Hoskins et al (2008) [19].

    La tercera columna representa les competències d’una ciutadania responsable i democràtica, que es conceptualitzen, seguint el Marc Europeu de Qualificacions, com coneixements, capacitats i actituds fàctiques. L’ aprenentatge d’ aquestes competències depèn de l’ entorn d’ aprenentatge formal, no formal i informal de les persones. Amb entorn d’aprenentatge formal ens referim aquí al sistema d’educació formal amb educació primària, secundària i terciària, al que afegim aquí la possibilitat d’ experimentar la democràcia en la vida quotidiana, inclòs el sistema polític, i els mitjans de comunicació massius i socials que informen la ciutadania sobre el que succeeix en la societat. Les oportunitats d’aprenentatge, com és ben sabut, depenen en gran mesura dels antecedents socioeconòmics i culturals de l’alumne.

    Les competències adquirides pels alumnes determinen, com ja s’ha explicat, únicament el potencial d’actuar democràticament. Les competències s’han de demostrar en les pràctiques. Hi ha barreres socials, cosa que facilita l’exercici de les competències o ho dificulta. Això influeix en el procés d’aprenentatge posterior, però també en el procés d’aprenentatge dels fills de l’alumnat.

    Només a través de l’actuació, és possible observar si les persones actuen de manera competent aplicant els seus coneixements, habilitats i actituds en situacions donades. El grau d idoneïtat d’una actuació no depèn únicament de les competències i altres recursos personals de la persona que actua, sinó també dels recursos externs disponibles. Això es pot il·lustrar amb l’exemple dels consumidors que volen comprar (o consumir) de forma sostenible. Per a això, els consumidors necessiten la informació necessària sobre els productes i serveis (com la petjada ecològica o altres etiquetes ecològiques) per poder comparar-los. A més, també necessitarien informació sobre els certificats. És a dir, què és el que realment està certificat i si l’organisme de certificació és confiable.

    Una situació d’acompliment està composta per la situació mateixa, per exemple, ser elegit com a delegat de classe i l’expectativa social, com actuar apropiadament com a delegat de classe; pels recursos personals, en l’exemple de la classe delegar les competències per actuar democràticament entre d’altres, els recursos externs disponibles per a l’actuació, la situació personal de les persones.

    Segons Le Boterf (2010) [20], els actors necessiten saber: d’una banda, com combinar i mobilitzar un conjunt de recursos personals i recursos externs addicionals disponibles en l’entorn; i, d’altra banda, com actuar a la pràctica i gestionar adequadament situacions concretes (vegeu la figura 3). Des d’aquesta perspectiva, la competència de les persones es basa en un conjunt de recursos personals/externs i en la seva capacitat per utilitzar aquests recursos en situacions concretes, així com per buscar i utilitzar recursos addicionals rellevants per fer front a la situació o a un conjunt de situacions. També la situació personal de l’actor influeix en la interpretació. Un exemple senzill d’això és que una persona que, per alguna raó, no va dormir la nit anterior, probablement no s’exercirà de la mateixa manera que si hagués descansat adequadament.

    Figura 3: Performance de la Competència

    Per a una avaluació de les competències dins del sistema d’educació formal, no és suficient un estàndard general d’adequació. Una de les principals funcions del sistema educatiu formal és, segons el sociòleg alemany N. Luhmann, la selecció per fer possible el disseny d’una vida o carrera professional. Això implica que cada competència ha de ser mapada en una escala d’adequació per tal de seguir el desenvolupament de la competència i tenir la base per a un procediment de selecció detallat. En altres paraules, el procés d’avaluació no només ha de determinar la idoneïtat de l’acció, sinó també els diferents graus d’idoneïtat. Per tant, l’avaluació de competències sempre implica competència. No es tracta només d’actuar adequadament, sinó també fer-ho millor que els altres.

    S’ha de tenir en compte que, l’avaluació de la competència per a una ciutadania democràtica responsable és un procés molt complex, que comença amb la creació d’un ideal de ciutadà democràtic responsable. Determinar quines competències es requereixen i escalar el grau d’adequació en situacions estàndard. Dissenyar una situació de prova en la qual es pugui observar i avaluar l’aplicació de les competències a través de l’acompliment. Atès que l’acompliment democràtic és, per naturalesa, la interacció social amb altres actors i processos en el temps, és difícil crear una situació de prova. Una forma alternativa és una avaluació contínua de l’acompliment. Per exemple, en el cas dels delegats d’una classe, com actuen durant un període determinat. Això també es pot aplicar al comportament democràtic com a transversal a les disciplines, per exemple, en el curs de l’aprenentatge col·laboratiu o cooperatiu.

    Què significa això per al mesurament de la qualitat de l’educació en una escola o en tot el sistema educatiu? Indica que l’enfocament de competències dificulta el mesurament de la qualitat d’una escola o d’un sistema educatiu, si ens prenem seriosament el concepte de competència. El nostre argument era que les competències com a tals existeixen només com un potencial i han de ser avaluades per l’acompliment. Això és difícil en el cas de les competències toves o transversals, com expliquem aquí amb l’exemple de la competència per a una ciutadania democràtica responsable. Només poden ser observats a través d’una performance , cosa que a) implica interacció social amb altres actors, b) necessita tenir una durada en el temps; I la seva eficiència sovint no es produeix en el mateix moment de l’actuació, sinó en una etapa posterior de la vida dels alumnes en forma de partidisme, votació, participació formal i informal. Com indica el nostre model de treball, la participació política està molt influenciada per la societat i el contorn del d’allò que és polític, més concretament de la capacitat de resposta (percebuda) del sistema polític en combinació amb la percepció individual de la possibilitat d’influir en la decisió política en els diferents nivells polítics, però també en altres àmbits socials com l’escola.

    [1] Chapman, D. W., & Adams, D. K. (2002). La qualitat de l’ educació: dimensions i estratègies. Hong Kong: Banc Asiàtic de Desenvolupament.

    [2] UNESCO (2005) Contributing to a more sustainable future: quality education, life skills and education for sustainable development. https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000141019

    [3] Telling, K. & Serapioni, M. (2019) The rise and change of competence strategy: refelections on twenty-fice years of skills policies in the EU. In European Educational Research Journal 2019, Vol. 18(4) 387–406.

    [4]  White, R. W. (1959). Motivation reconsidered: the concept of competence. Psychological review, 66(5), 297

    [5] McClelland, D. C. (1973). Testing for competence rather than for” intelligence.”. American psychologist, 28(1), 1.

    [6] Boyatzis, R. E. (1982). The competent manager: A model for effective performance. Nueva York.

    [7] Boyatzis, R. E. (1982). The competent manager: A model for effective performance. Nueva York.

    [8] CE (1996) Llibre Blanc sobre Educació i Formació. Ensenyament i aprenentatge. Cap a la societat de l’aprenentatge.

    [9] En el glossari del document en anglès, la competència es defineix com “la capacitat d’utilitzar eficaçment l’experiència, els coneixements i les qualificacions” (CE 2001: 31)

    [10] Vegeu, per exemple, el projecte Tuning (https://www.unideusto.org/tuningeu), que s’inicia l’any 2000 com un projecte del programa Erasmus per impulsar el procés de Bolonya i, posteriorment, per promoure els objectius del Procés de Lisboa en l’ensenyament superior.

    [11] Gordon, J. et al. (2009) : Key competences in Europe: Opening doors for lifelong learners across the school curriculum and teacher education, CASE Network Reports, No. 87, Center for Social and Economic Research (CASE), Warsaw

    [12] «Collaborative learning was founded by humanity educators in higher education, based on theories of constructivism (Piaget and Vygotsky) and critical pedagogy (Freire).» (Yang, X. 2022: 719) Una revisió històrica de l’aprenentatge col·laboratiu i l’aprenentatge cooperatiu.

    [13] «Cooperative learning was established by social psychologists and STEM educators to improve K-12 education in a culture of competition and individualism, based on theories of social interdependence (Lewin and Deutsch), constructivism (Piaget and Vygotsky), and behaviorist learning theories (Skinner and Bandura).» (Ibidem 719)

    [14] Ambdós enfocaments van sorgir en la dècada de 1960, convertint-se en el camp dels estudis acadèmics en la dècada de 1970. fent-se més popular en les dècades de 1980 i 1990

    [15] Es pot esperar que un mecànic d’ automòbils tingui les competències per reparar un automòbil i actuar adequadament per resoldre un problema del motor. No es pot esperar el mateix d’un treballador social, de qui es pot esperar que actuï adequadament per resoldre problemes socials, per exemple, en les famílies. Tant el mecànic d’automòbils com el treballador social necessiten competències holístiques en el seu camp de treball. No es pot esperar una acció apropiada en una situació donada si una persona només ha après un aspecte específic de la suposada competència.

    [16] També poden ser els mateixos actors, els quals prenen la posició d’un observador i avaluen la seva pròpia actuació.

    [17] Pfadenhauer, M. (2014). Der Kompetenzstreit um ‚Kompetenz ‘–Ein umkämpftes Konstrukt in wissens-und professionssoziologischer Perspektive. In Faas, S.; Bauer, P. & Treptow. R. (Hrsgs.) Kompetenz, Performanz, soziale Teilhabe.Wiesbaden. 41-50

    [18] La referència per a l’avaluació de competències és el concepte de resultats d’aprenentatge que, com s’ha mostrat anteriorment, és clau per a l’ Estrategia Europea d’ Educació i Qualificacions.

    [19] Hoskins et al (2008) Measuring Civic Competences in Europe. Luxembourg.

    [20] Le Boterf (2010 Repenser la compétence. Paris

  • Educació per a la Democràcia: Formant Ciutadans Conscients i Participatius

    Educació per a la Democràcia: Formant Ciutadans Conscients i Participatius

    Per Equip Escola Josep Nin

    En un món en constant canvi, on la informació circula ràpidament i les decisions polítiques afecten cada vegada més aspectes de la nostra vida quotidiana, l’educació per a la democràcia es presenta com una eina essencial per al desenvolupament de societats justes i equitatives. L’educació per a la democràcia no es tracta només d’ensenyar als estudiants sobre sistemes polítics i processos electorals, sinó també d’inculcar valors fonamentals com la tolerància, la responsabilitat i la participació activa.

    Un dels pilars de l’educació democràtica és la formació de ciutadans crítics i ben informats. A les aules, els estudiants han de ser animats a qüestionar, debatre i analitzar diferents perspectives. Això no només enriqueix la seva comprensió dels temes, sinó que també els permet desenvolupar habilitats de pensament crític necessàries per avaluar la informació i prendre decisions informades. En aquest sentit, el paper del docent és crucial, ja que ha de facilitar un ambient de diàleg obert i respectuós, on totes les veus puguin ser escoltades.

    A més, l’educació per a la democràcia fomenta la participació activa dels estudiants en la seva comunitat. Això pot aconseguir-se mitjançant projectes que abordin problemes locals, involucrant els alumnes en la cerca de solucions i en la implementació d’iniciatives comunitàries. Aquestes experiències pràctiques no només reforcen els coneixements adquirits a l’aula, sinó que també ajuden els joves a entendre la importància del seu paper a la societat i a desenvolupar un sentit de responsabilitat social.